Faig feina a Palma…

En cotxe o en tren, molts de manacorins s’han de desplaçar cada dia a la capital per fer feina. N’avaluam l’impacte.

Dedicam el número d’aquesta setmana a una circumstància que afecta molts de manacorins i molta de gent del nostre redol. Tot i la notable vitalitat econòmica, empresarial i social de l’anomenada capital del llevant mallorquí, són molts els qui cada dia han de recórrer la cinquantena de quilòmetres que ens separen de la vertadera capital mallorquina. Palma centralitza els principals serveis de l’administració pública (l’autonòmica, la insular, també, per descomptat, la perifèrica de l’Estat). Però és que a més les grans empreses, la banca, les multinacionals, tenen les seves seus principals a Palma.

Com afecta això la qualitat de vida d’aquests ciutadans? Com ho resolen? La majoria opta pel transport privat, encara avui la fórmula més eficaç, que no vol dir més còmoda, per plantar-se a Palma en poc menys d’una hora, amb la millora substancial que s’aplicà fa alguns anys a la carretera que ens hi mena.

Ni els busos, segurament els grans oblidats del transport públic els darrers anys, ni tampoc el tren, que tendeix a acumular avaries i retards, suposen transports gaire eficients, llevat que ens vulguem aixecar un poc abans de les sis per poder ser a les vuit al nostre lloc de feina a la capital. La possibilitat de romandre a Palma qualque nit, sobretot per als treballadors més granats, amb responsabilitats familiars, esdevé un ponderable poc valorat i gairebé impossible.

Hem parlat amb mitja dotzena llarga de ciutadans i ciutadanes que valoren de forma semblant la molèstia de les dues hores de cotxe diàries, molt més feixugues que no la despes econòmica que suposa la benzina o el desgast del vehicle privat. També hem volgut saber de primera mà quines alternatives ens ofereix el transport públic i n’hem parlat amb el director general de Mobilitat, Jaume Mateu, que assegura es podran millorar les freqüències del tren quan se n’inauguri la línia electrificada. Però tot i així, les possibilitats de competir amb el cotxe semblen encara llunyanes.

Finalment, l’antropòleg Daniel Gómez ens explica els efectes de desarrelament que pot suposar una feina lluny del nostre lloc de residència, mentre ens sorprenem que en ple segle XXI i en plena era telemàtica, tantes feines que semblen senzilles de poder fer a distància, reclamin encara el contacte humà amb l’equip de treball, la presència a la central que tot ho mou.

Mentrestant, Manacor continua sent Manacor, i els nostres treballadors a la capital tornen el vespre i són manacorins els horabaixes, i són manacorins els caps de setmana. S’han de molestar per acudir cada dia a Palma, però tornen per mantenir el nirvi de la vila, el nirvi del municipi.

Sembla encara llunyà el dia que tot això es pugui revertir i que puguem ser nosaltres mateixos sense moure’ns d’on vivim. El quilòmetre zero, tan en reure avui en l’alimentació i el producte comercial, hauria de ser també prioritari en termes laborals…