“Feim un viatge a la Nàpols de finals dels 50, és un divertimento amb un rerefons històric”

El 4, 5 i 6 de febrer s’estrena a l’Auditori de Manacor Sabato, domenica e lunedi, que és un text original del dramaturg italià Eduardo de Filippo. Antoni Rosselló és el director de l’obra i aquí explica tots els detalls. També convida tothom a veure la  representació.

“Sabato, domenica e lunedi” és una comèdia original d’Eduardo de Filippo. Què ens en podeu explicar?

Serà l’estrena i el text no s’havia representat mai a Manacor. És del napolità Eduardo de Filippo, qui sabia retratar molt la seva societat. Són històries de postguerra que retraten la Nàpols del seu temps. És una comèdia costumista que et conta el dia a dia dels protagonistes, els canvis socials de l’època i les remuntades econòmiques. També reivindica el pilar de la dona en una societat patriarcal. Ens explica la història d’una família de petits burgesos napolitans on els caps de la família, Rosi i Peppino, passen per una crisi matrimonial. La tensió arriba a esclatar el segon dia, diumenge, que seria domenica en italià. A més, són 16 intèrprets damunt l’escenari i és una representació molt coral, molt orquestrada.

A la representació que heu preparat, es manté l’essència del text original? Hi ha canvis?

És una funció llarga i arribes a adaptarla, perquè parlam d’una obra de prop de dues hores. Però tot el que ens conta Filippo està molt bé i hi ha moments quotidians molt divertits. Ens sentim identificats perquè és una trama molt mediterrània, molt semblant a la nostra cultura i ens recorda a la Mallorca dels anys 50. Crec que és una funció que pot agrada a moltes persones. Tot i això, en el moment en què comences a crear una història i muntar un espectacle tens una idea clara, però t’has de deixar  endur pels matisos que aporten els actors. És una riquesa el que es concentra allà. Quan interpretes, apareixen coses que el text original no diu. Al final, és creació. Fas feina amb un text i ets fidel a l’original, tot i que hi aportes una petita part de creació.

És una comèdia costumista que aborda la realitat amb les seves tensions i problemes per dur-los cap a la comèdia i diversió. Els actors i les actrius com s’han ficat a la pell d’aquests personatges?

És una funció complexa i complicada, però cadascú té el seu registre. És una obra d’interior, de cuina i menjador, de família. Hi ha tots els rolls de la nissaga. I hem agafat aquell punt de què els italians tenen bo de fer parlar amb les mans. L’obra brolla italià per tots els costats i, a més, els napolitans són molt fogosos, el que deixa moments molt bons. És com cuinar un ragú —guisat—, plat que demana una cocció molt lenta, i la cocció de la funció arriba a explotar amb el conflicte. Tots som còmplices de la  història. Tot es fonamenta al voltant dels dos protagonistes.

Quin és l’objectiu? Com ha de sortir el públic?

El públic ha de sortir content. Cream una estètica molt napolitana que pot recordar a les pel·lícules de Fellini i la música també  és molt important. Feim un viatge a la Nàpols de finals dels 50, és un divertimento amb un rerefons històric. Són coses que poden ser atractives pel públic. No totes les obres han de tenir un missatge. No tot ha de ser una crítica ni semblances amb l’actualitat. De Filippo és un  autor clàssic que molta gent aprecia, i és amb el que t’has de quedar.

Voldríeu afegir res més?

Convidam a tothom a aquest viatge napolità, que se’n deixi endur per aquesta Itàlia que agrada, la del sud. A més, amb Eduardo de Filippo, la seva dramatúrgia beu molt de les influències de la comèdia de l’art, el teatre de màscares.