skip to Main Content

Fer moltes coses, cobrar-ne poques

*Frame de la pel·lícula “El club de los poetas muertos”
Ja fa un temps que la conversa sobrevola totes les sobretaules amb amigues. En parlam fluixet, com si ens fes vergonya, com si no es tractés dels nostres drets laborals, com si les implicades fossin altres. Sembla que xerrar de doblers fa lleig, disminueix el valor de totes les coses, ens transforma en les pitjors capitalistes neoliberals que hàgim vist mai. Però posar els diners al centre de la conversa comença a ser necessari per a les que fem moltes coses. Com sinó podrem tenir mai un ambient laboral on la nostra feina no es valori tan sols de manera simbòlica? Sé que és un tema ple d’espines, però tal vegada cal treure’l a la llum abans que acabi el 2023, un dels anys en què més “sí” he dit pel que fa a participar en saraus culturals.
Tothom sap que els doblers que es tenen per fer cultura no són mai els que caldrien. La majoria de nosaltres hem estat al bàndol dels qui organitzen, demanant favors a tort i dret i encreuant els dits perquè tothom digués que sí sense compromís. Ara bé: té límits el compromís? Fins quan puc anar omplint la meva agenda sense veure cap canvi en el meu compte bancari? Des del privilegi que suposa ser docent, m’agradaria que el missatge darrere aquesta peça no fos cap a la victimització, sinó cap a una crida a la responsabilitat i consciència. Preparar-se una presentació d’un llibre o moderar una taula rodona poden semblar minúcies, quelcom no gaire exigent pel que fa a temps i dedicació. Ben al contrari, posar el cos, la cara i les paraules exigeix presència, un discurs ben travat, capacitat de síntesi, d’improvisació, de conducció de la conversa i tot un seguit d’habilitats que no sempre és fàcil posar en marxa. A més, també cal tenir en compte altres factors com el transport i el temps, sovint oblidats i sempre determinants.
A títol personal, una de les actituds que més he trobat els darrers mesos respecte al tema és la del “si cuela, cuela”. He rebut diverses ofertes on se m’assegura ser la primera persona en qui havien pensat, on se m’alaba fins a l’absurd i jo, innocent, em deix endur per l’entusiasme. Al final, l’assumpte acaba impregnant-se de complicacions just després que demani si la feina és per amor a l’art o amb retribució econòmica. Solen venir tot tipus de motius pels quals ningú pot fer-se càrrec de les despeses. Tanmateix, sempre acab pensant que si a Mallorca ja ens costa fer coses, no seré jo qui posi traves a les entitats que ho organitzen. Dic que sí i fins a l’any que ve, tothom content.
Un amic meu té la teoria dels tres pilars a l’hora de decidir si acceptes una feina o no. Existeixen tres elements que determinen si et fa ganes dir que sí a un projecte: diners, reputació o amor a l’art. Ell diu que sempre n’hi ha d’haver dos per estar del tot contenta amb la decisió. O bé et compensa per diners i reputació, o bé per amor a l’art i diners, etcètera. El 2023 he aplicat aquesta regla moltes vegades i podeu endevinar quin és el pilar que sovint ha quedat fora.
Encara que avui escrigui això, parlar de doblers continua sent un tema incòmode per a mi. Com diuen al pòdcast Gent de merda, no sé si és perquè a ca nostra mai es xerrava d’aquest tema, però ser capaç de sol·licitar una cosa tan bàsica com cobrar per una feina a vegades se’m fa costa amunt. Sovint em deman si als meus companys homes també els passa, si ells també senten vergonya a l’hora de reclamar una factura o inventar-se un pressupost.
Sigui com sigui, tant de bo el 2024 continuem fent moltes coses que ens apassionen, que fem per amor a l’art, que formen part de qui som, que ens nodreixen, que ens edifiquen, que ens fan créixer. Tant de bo encara fem tots aquests saraus des d’un lloc més digne.
Back To Top
Search