Skip to content

Festes de Pasqua o festes de primavera?

Rafel Gelabert Morell 
Era un al·lot pucer quan, a principis dels anys vuitanta, vaig entrar per primera vegada a l’església del Dolors, o l’església Gran, de Manacor. En veure el Sant Crist, tan imponent, dins aquell cambril ple d’exvots amb olor de ciri cremat i els gerros plens de flors a tot arreu, vaig quedar esmaperdut. Fins aleshores de santcrists grossos només havia vist el de la Sang de Ciutat, perquè el del meu poble, Campanet, és més aviat d’unes mides més reduïdes, si el comparam amb el de Manacor o el de la Sang. Davant aquella imatge vaig quedar perplex i vaig pensar si que és important Manacor que tenen un santcrist tan gros com el de Ciutat per treure a les processons, tot i que fins aleshores no havia presenciat encara de prop cap processó mai, perquè a Campanet no hi havia caperutxes o caperutxes, cuculles, campironats o cirineus, o tota la diversitat de noms que reben arreu de Mallorca.
A mitjan anys noranta, vaig tenir una altra sorpresa a Manacor, aquesta va ser el dia del Ram, quan amb una amiga de Sant Llorenç vàrem anar a veure un pas vivent que sortia aquest dia en processó pels carrers manacorins. Aquesta imatge plàstica que es podia visualitzar, entrada de fosca, a Manacor va suposar una escenificació que fins aleshores desconeixia. Vaig interpretar com una representació tan original com aquesta, la qual havien recreat algunes persones, anava acompanyada d’un sentiment de col·lectivitat, pertinença a una comunitat, un fervor religiós o la necessitat d’exposar una recreació artística. No sé quins són els anhels d’aquestes persones, però el que es pot desprendre fàcilment és que aquestes persones tenien uns referents o una formació religiosa, al marge de les seves creences, que els havia empès a recrear aquest passatge bíblic que era admirat per tothom.
Ja ben entrat aquest segle, quan un any el dissabte de Pasqua vaig venir a dinar a Manacor, els carrers estaven estibats de joves amb ganes de festa, eren els Xítxeros amb Empenta, que havien organitzat una diada lúdica en el marc de les vacances de Pasqua.
Si analitzam aquests tres records manacorins entorn de les festes de Pasqua, que han transcorregut en tres períodes diferents, m’atrevesc a aventurar que davant la imatge del santcrist, a la meva curta edat tot i no haver vist mai cap processó de Pasqua, tret de la pujada del Sant Crist de Sant Miquel a Campanet o la processó de l’encontrada el dia de Pasqua, gràcies a la meva formació religiosa que havia rebut al meu entorn, tot d’una em va fer cavil·lar amb la processó de la Sang davant aquella imatge tan gegantina, perquè la vida i el calendari religiós traspuava a tot arreu encara a la dècada dels vuitanta.
Més endavant, molt probablement l’organització del quadre visual del dia del Ram, durant els anys noranta, no era casual, perquè entenc que aquesta representació artística no s’hagués pogut concebre sense uns referents religiosos, que poguessin combinar d’una manera tan harmoniosa els dos vessants: el religiós i l’artístic.
Si per acabar, observam la diada organitzada pels Xítxeros amb Empenta, supòs que d’aquests joves que aprofiten les vacances de Pasqua -emmarcades en un període litúrgic- per a la majoria d’ells són unes vacances per encetar la primavera. Posaria la mà dins el foc que a cals padrins de tots aquests jovenets tan trempats feien o havien fet panades i rubiols per a Pasqua, mentre que molts dels seus pares en arribar aquestes dates estaven més pendents de programar un viatge o una escapada a un hotel, que no de matar el me o de buidar la carabassa per fer la confitura de cabell d’àngel. Tot i que la majoria dels seus padrins havien viscut o havien sentit a parlar del Salpàs, l’Ofici de Tenebres o els Dotze Sermons, molts d’ells ni tan sols havien assistit mai a la processó dels Trets Botets el dia de Pasqua, i, sense cap dubte, la festa grossa de Sineu era, per a ells, el Much, mentre que molts dels seus pares o padrins recorden que en acabar la processó del Divendres Sant de Sineu havien anat a menjar frit de freixura a qualque celler del poble.
El temps ha canviat, però les ganes de socialitzar-se continuen, sigui entorn d’una festa religiosa o bé amb altres diades d’esbarjo.
Back To Top
Search