“Fins als ossos”, de Caterina Rosa Fornés Ramon

Caterina Rosa Fornés Ramon, alumna de l’IES Porto Cristo, ha resultat guanyadora en la categoria de batxillerat i cicles formatius del Premi Sambori, on han pres part un total de 24 centres, 23 dels quals de Mallorca i 1 d’ Eivissa.

El primer premi de cada categoria és una estada de dos dies a Port Aventura per al premiat i dos acompanyats. La resta de treballs finalistes han estat obsequiats amb un diploma, un guardó i un lot de llibres o material escolar.

El jurat d’enguany ha estat format per Núria Marín, professora de Primària, Carme Julià, professora de Secundària i Maria Victòria Secall, professora i poetessa. En aquesta edició s’han declarat desertes la categoria de Formació de Persones Adultes, Escola Oficial d’Idiomes i la categoria de Necessitats Específiques de Suport Educatiu.

Aquí podeu llegir el relat complet:

Fins als ossos

Avui dia, quan passejo pels passadissos de casa i topo amb les fotografies de la meva infància repartides per les parets, no puc evitar detenir-me davant d’alguna d’elles. Acaricio el vidre del marc amb delicadesa i observo els ulls innocents d’aquella nina dolça, la nina que no sabia que uns anys més tard hauria de plantar cara a una guerra interior.

Durant molts anys de la meva vida vaig viure comparant-me amb els cossos aliens. El fet de tenir una germana de constitució corporal tan petita en comparació a la meva va donar peu al fet que la gent posés la mirada sobre mi, desplaçant la vista de dalt a baix, i al fet que se sentís amb el dret de donar la seva opinió sobre les nostres diferències físiques. És per això que la meva ninesa es va basar en un dia a dia de rebre comentaris traumàtics. “Que n’està de madura, la teva neta”, “La gran es fot el menjar de la petita?”, “Pareix mentida que siguin germanes”, “Fes tu de portera, que ets la que està més grassa i taparàs millor la porteria”, “Tot això et menjaràs?”. Cada un d’aquests els sentia com si una bala em travessés el pit. Arran d’aquestes crítiques, vaig començar a torturar-me amb moltes preguntes. Per què jo no podia ser prima com la meva germana? Per què jo portava una talla més gran que les meves amigues? Em sentia insuficient. Recordo que a l’hora de bufar les espelmes del pastís  d’aniversari, el meu desig sempre era el mateix: estar magre. No obstant això, durant aquella època vaig seguir menjant igual i aguantant aquelles ofensives paraules de la gent.

Fou al setembre, després del confinament de la pandèmia del 2020, que vaig proposar-me baixar alguns quilos de pes. Tant de bo haver rebut un senyal que m’hagués advertit de tot el que vindria si decidia tirar endavant amb aquella idea.

Vaig començar a practicar esport pel meu compte. Sempre acabava banyada de gotes de suor. Jo mateixa em prohibia aturar l’activitat fins que no em sentia totalment abatuda. I si en algun moment queia d’esgotament, em culpava de ser incapaç d’acabar l’exercici fora descans. 

Amb el pas dels mesos, el nombre d’hores setmanals d’exercici físic augmentà i el color dels meus plats esdevingué de cada cop més verd. Volia menjar i comportar-me de manera saludable. Però, en un moment donat, vaig saber que alguna cosa no anava bé. La meva vida havia passat a girar al voltant d’un únic objectiu: menjar menys. Em vaig espantar quan em va deixar de baixar la menstruació. Internet em va indicar que això passava per la falta de nutrients i per l’extrema activitat física; una informació que podia assegurar-me que estava construint un camí efectiu cap a la meva meta. M’espantava, però no podia aturar. Allò em donava impuls per continuar resistint al càstig físic i psicològic al qual em vaig obligar a sotmetre’m.

Va arribar l’estiu, i amb ell, molt de temps lliure, el qual era esperat ansiosament per una petita criatura que havia nascut dintre meu i que, pas a pas, esdevindria un monstre. Vaig enfocar-me en desfer-me dels quilos que sentia que em sobraven. Feia esport cada dia i menjava aliments lleugers. També vaig afermar-me a la pitjor decisió que he pres fins a dia d’avui: visitar la bàscula. El primer que feia als matins era pujar a la balança i mirar el nombre que marcava aquell dia. Decepció. Angoixa. Remordiment. Em vestia i, en dejú, sortia a córrer sota la intensa llum del sol d’estiu. I el rellotge tic-tac. I les pulsacions bum-bum. I el ritme de la meva respiració intensificant-se. I el meu cap contant les calories cremades. Ara sé que no ho gaudia, sinó que es tractava d’una obligació que m’exigien els pensaments malignes. Després d’haver recorregut quilòmetres i més quilòmetres, i d’haver-me quedat fora alè, tornava a casa i comprovava el meu pes moltes vegades més durant el dia. També havia d’estar pendent del nombre de calories diàries, el qual em proposava disminuir com a objectiu per a l’endemà. Es repetia la mateixa història dia a dia, sense descans. Sentia que em consumia. 

Gradualment, vaig anar perdent el control sobre la meva persona. El monstre que s’havia modelat en el meu interior agafava força i prenia les regnes de la meva ment. Vaig convertir-me en esclava del rellotge, de la falta d’improvisació, de l’autoexigència. Estava controlada com una marioneta per una malaltia que m’allunyava a poc a poc de mi mateixa, fins al punt en què va repercutir sobre l’alimentació. El menjar m’atemoria i les quantitats que ingeria eren escasses. El meu cos s’alarmà i va obligar la panxa a grunyir. Em vaig acostumar a tenir fam sempre, de manera que ja ni la sentia. Volia fer-me petita per defora, i no m’adonava que, en realitat, estava tornant diminuta per dins. M’havia atrapat una ona de solitud i depressió. Vaig començar a construir la meva pròpia realitat en un món de falsa felicitat basat en uns desmesurats autocontrol i perfeccionisme. Em vaig perdre entre tots aquells pensaments que intentaven tallar-me l’aire, quedant-me aïllada de la gent que estimo. 

La malaltia entrà en una etapa molt competitiva. Em vaig obsessionar a controlar el menjar de cada persona. Cercava a l’Internet les calories que tenien els plats de la gent que tenia a prop. Fou una acció que vaig repetir tantes vegades, que ja em sé de memòria la magnitud calòrica d’una infinitud d’aliments. El meu plat sempre havia de ser el més lleuger, el més aigualit, el més pobre. No podia suportar veure com alguna persona era més prima, feia més esport o menjava manco. Sentia una impotència i angoixa irracionals.

Vaig deixar de sortir amb els meus amics. Les trobades que coincidien amb menjades suposaven sortir de la meva zona de confort. Em feia sentir incòmoda el fet d’exposar a la gent la meva versió més dèbil. Però hi havia dies en què no vaig aconseguir escapar-me de les taulades i el meu cap em demanava restringir el menjar. Resultava dur haver de dir “vaig al bany”, perquè se’t menja el sentiment de culpa. És aquesta la força que em portava a arreplegar-me la cabellera amb una mà i enfonsar el cap a l’inodor. Després, tornava a taula amb les parpelles banyades per les llàgrimes i la gola que em cremava. No havia passat res.

Va arribar un moment en què la gent lloava el meu cos. “Estàs més guapa que mai”, “T’afavoreix aquesta pèrdua de pes”, “Has fet un canvi fantàstic”.  Els comentaris em feien sentir que tot el meu esforç valia la pena. Mai havia tastat la sensació de sentir-me en un embolcall petit. Una llàstima que no fos un estat físic natural, sinó forçat i perjudicial. Havia perdut vint quilos. Vint quilos de llibertat, d’entusiasme i de somnis.

Però ja se’m feia difícil amagar l’estat real en el qual em trobava engabiada. Les persones del meu voltant van començar a considerar-me malalta, i allò m’agradava, perquè volia dir que estava prima. Ja s’observava la forma dels ossos a la superfície de la meva pell. Amb els meus dits podia resseguir el relleu de les costelles, de la clavícula i de la columna vertebral. Em feia sentir orgullosa.

Un problema fou que alguns efectes de la mala alimentació van començar a sortir a la llum. Un dels símptomes més evidents és el fred que, com una abraçada de gel, t’atrapa i no et molla. També s’inicià la descomunal caiguda dels cabells que, encara a dia d’avui, em recorda la seva existència cada cop que replego una mata de pelussa després de lliscar la mà pel meu cap. A més, sentia una gran fatiga, que es notava per la mirada abatuda amb la qual topava cada dia al mirall. M’havia centrat a modelar un cos poc funcional. Però em trobava empresonada. Estava detinguda per cadenes que no em permetien llançar el crit d’auxili que necessitava alliberar. Vaig intentar sempre callar els meus sentiments per deixar créixer la malaltia.

La situació esdevingué en un moment insuportable per a mi. Veia com la meva família estava desesperada, intentant esbrinar què em passava. I jo podia torturar-me de mil i una maneres, però la tristesa dels meus éssers estimats lluitava per explotar la bombolla que silenciava el meu patiment. Un dia, en un moment en què la mare bramava, preocupada per la meva salut, vaig deixar anar tot allò que portava a dins. Realment no em vaig llançar a demanar ajuda per mi, sinó per ella, per la meva mare, perquè la veia patir. Ella va aconseguir que jo escollís volar abans que enfonsar els peus.

La recuperació és amarga i esgotadora. Vaig haver d’aprendre a actuar totalment en contra d’allò que estableix la societat. No a l’ensalada i sí als greixos i sucres. No a l’esport i sí al descans. No a la bàscula i sí a pujar de pes. És dur enfrontar-se als dimonis interns d’un mateix, però és el que més enrabia a l’enemic, la ment malalta.

Considero que hi ha hagut anys que no he viscut. I és que despertar-me cada dia desitjant no viure en el meu cos, sent jo mateixa la meva major enemiga, és feixuc. Espero algun dia poder mirar-me al mirall i sentir-me a casa, ja que, al cap i a la fi, l’únic cos que m’acompanyarà tota la vida és el meu. Ningú em salvarà tret de mi mateixa. En aquests moments, estic en procés d’aprendre a trobar la bellesa de la imperfecció i de decidir-me a abraçar el caos. I és lent, molt lent. I hi ha dies en què em passa pel cap la idea de rendir-me, de deixar-ho córrer tot. Però, per fortuna, sempre que em trobo en aquestes grises circumstàncies, apareix la mare, que m’agafa la mà fortament i em guia cap al camí de la curació. Ella és la meva salvadora. La seva rialla té la força per silenciar els trons que turmenten la meva ment. La miro a ella i sé que tot l’esforç val la pena. La miro a ella i puc sentir com, de mica en mica, s’allunya la tempesta i comença a radiar sobre mi algun raig de sol, aquell que havia quedat eclipsat tant de temps per la malaltia.