Fins a sis manacorins podrien estar enterrats a la fossa comuna de Porreres

Glòria Julià, cantant, poeta i rapsoda canta i diu a peu de fossa, mirant els morts i els ossos, sabent que el plor és a flor de pell com a flor de pell és la dignitat que volgueren esborrar els botxins durant vuitanta anys. Canten i diuen els intèrprets de Porreres 1936, el musical que el poble ha dedicat al martiri feixista del seu batle, damunt la fossa comuna del seu poble. I diuen i molt els investigadors i voluntaris de l’institut d’estudis avançats Aranzadi, encapçalats per Francisco Etxeberria. Cada dia, entorn de les cinc i mitja, a posta de sol, quan acaben les tasques d’excavació, Etxeberria explica quin és l’estat de les tasques, quants de cossos s’han trobat, i quins són els indicis que fan preveure que es tracta de persones afusellades, fins i tot executades a boca de canó. Els morts “comuns” també hi són, en la fossa comuna, enterrats fins i tot en caixes, amb la pau i la serenor, la dignitat, que volem per a tots els nostres morts. En canvi, les restes dels afusellats, dels executats pel feixisme estan acaramullades, tirades com un sac dins la fossa que probablement ells mateixos hagueren de cavar. Hi ha restes de projectils, però també hi ha els objecte de la seva propietat, que duien damunt perquè, sortint de la presó pensaven que serien alliberats: culleres, recipients, fins i tot un calçador de sabates, s’hi han trobat. Diumenge no hi hagué informe públic a les cinc i mitja, va ser més prest, adreçat a les famílies, que també reberen, molt a prop de la fossa, molt a prop de la paret de darrere l’oratori on es perpetraren gran part dels afusellaments, el suport d’un psicòleg. Aquest darrer espai és presidit per una rèplica del mural d’Andreu Frau i Jaume Ramis, en memòria dels represaliats pel feixisme. L’Ajuntament de Porreres, des de fa anys, s’ha mostrat sempre molt sensible a la qüestió i ha fet tot el que era a les seves mans per aportar dignitat i memòria als qui moriren defensant l’estat de dret republicà. A l’entrada del cementeri, just a la dreta, una coa de familiars espera per donar les seves dades, el seu nom, el nom dels seus parents que encara avui els falten, que encara avui no saben on són, que encara avui tenen una mort proscrita, prohibida, vulnerada pel feixisme. I és aquí, també, que hi aporten la seva saliva, amb l’esperança de trobar el cos dels qui han recordat en silenci durant tants d’anys.

Entre aquestes persones hi trobam els familiars de Joan Fullana Ramis, antic regidor de l’Ajuntament de Manacor, desaparegut l’estiu del 1936. Segons la llista aportada per l’historiador Tomeu Garí, hi podria haver també un altre manacorí, Nicolau Fiol Pou. Antoni Tugores, en aquest mateix número, ens aporta quatre noms més: Miquel Morey Rosselló, Pere Frau Barceló, Joan Lliteras Brunet i Antoni Miquel Nicolau.

Dissabte acudí a la fossa acompanyada de gran quantitat d’autoritats autonòmiques, insulars i locals, la presidenta Francina Armengol, que va lamentar que “haguessin passat tants i tants d’anys abans de començar a dignificar-se aquests espais, on hi ha enterrada en l’oblit forçat alguna de la nostra millor gent”.

No hi era, tot i que hi estava convidat, el batle de Manacor, Pedro Rosselló, ni cap representant del seu equip de govern.

Tanmateix, com digué la presidenta de Memòria de Mallorca, els morts “sempre acaben assolint la justícia, perquè tenen molt de temps per esperar”.