Francesc Vicens és músic especialitzat en musicologia i història de l’art i un dels grans investigadors de la Sibil·la.
Quin és l’origen del cant de la Sibil·la?
Té origen pagà: la sibil·la era una bruixa que tenia la capacitat d’endevinar el futur i es varen fer molt famoses perquè algunes d’elles varen endevinar grans esdeveniments històrics com la caiguda de l’imperi romà o l’arribada de crist. Arrel d’això, en l’època medieval es va fer molt popular una representació teatral que es deia la processó dels profetes, un enfilall de personatges de l’antic testament i acabava amb una sibil·la que entonava els versos del jorn del judici. Aquest darrer personatge va tenir molt èxit que es va convertir en una representació pròpia i única, essent un espectacle propi. Això és el que arriba a les esglésies d’Europa des de l’èopca medieval i fins al segle XIX.
Com s’explica que s’hagués conservat només a Mallorca i a l’Alguer?
Les prohibicions de Trento varen decantar de les esglésies tot allò que no fossin elements de silenci i oració. La sibil·la era un espectacle, tothom hi anava, cridaven i aplaudien… El que tenen en Mallorca i l’Alguer és que són dues illes del mediterrani i el fet que es mantingués la sibil·la està molt vinculat a la insularitat: el que passava al continent s’aplicava de manera molt més laxa i flexible. Sembla que les pressions populars la varen fer subsistir i hi ha un darrer decret de finals del segle XVIII que diu que només es podran cantar la nit de Nadal i qui ho fes fora d’aquesta data s’enfrontava a penes d’excomunió.
Com veus la recuperació a altres indrets del país?
Des de que el Consell de Mallorca la va presentar al catàleg de patrimoni immaterial de la UNESCO ha estat un fenomen emergent dins dels territoris de parla catalana, a València, a Santa Maria del Mar de Barcelona… També figures com en Jordi Savall o en Carles Magraner han integrat espectacles de gran esplendor amb concerts de gran magnitud. Tot i així, m’agradaria remarcar que el que la UNESCO reconeix és la sibil·la de Mallorca, perquè no és la mateixa a tots els indrets.
Què la va fer patrimoni immaterial de la humanitat?
Crec que va ser quelcom exclusivament institucional. La sibil·la és una tradició que sempre ha estat molt vinculada i arrelada als pobles i mai s’ha romput la cadena de transmissió i continuam tenint llocs emblemàtics com el Santuari de Lluc o La Seu, d’altres de la part forana com Felanitx o Manacor, parròquies de barri, etcètera. Per tant, estam davant d’un fenomen que guadeix d’una gran salut: la declaració no era un acte proteccionista sinó més bé quelcom per celebrar i per donar a conèixer una tradició arrelada com cap altra.
Està assegurada la transmissió de la tradició?
Absolutament. Crec que és un fenomen de consens i tots els mallorquins saben que el cant de la Sibil·la és una cosa important a nivell identitari siguin del color que sigui i de la sensibilitat política que siguin. Està integrada dins l’imaginari col·lectiu del Nadal: no ens imaginam un Nadal sense Sibil·la. A més hi ha un fet molt simptomàtic de la bona salut d’aquesta tradició i és que s’ha obert a nous àmbits i han sorgit Sibil·les de nova creació.