“Frisam que tornin grans i no seran mai tan petits”

[pullquote] Pilar i Neus Barceló ens parlen de la seva feina a l’escoleta Titelles
[/pullquote]

L’escoleta Titelles fa vint anys que està oberta. Qui va encetar el camí va ser Xisca Mascaró, després que es tancàs l’escoleta del Casal de la Pau, on ella feia feina. Ubicada sempre a la barriada de la Torre, Titelles és ara sota les regnes de les germanes Pilar i Neus Barceló, filles de na Xisca, de qui han heretat el somriure permanent i l’entusiasme.

Segons explica Neus, a l’escoleta “estam sempre en conacte amb l’equip d’atenció primerenca, que vigila quins al·lots, sobretot de tercer any, estan escolaritzats i quins no, i també ens duen informació de l’espai familiar de 0-3 anys o també els comunicam si hi ha cap al·lot que preocupi perquè va més lent que els altres”.

L’escoleta, que té normalment una cinquantena d’infants, compta amb un total de cinc persones fent-hi feina. N’hi ha d’haver com a mínim una que sigui mestra, tot i que l’administració no limita ràtios ni altres condicions. L’única, el carnet de manipulador d’aliments per administrar el dinar el migdia. Compten amb un gran pati, tres sales (una per a cada edat), un menjador, dos banys i una sala de dormir.

A Titelles tant Neus com Pilar Barceló són mestres i pedagogues.

No deixa de ser curiós que totes les treballadores de l’escoleta siguin dones: “No ens ho plantejam. Triam la persona i segons la feina que pensam que pot fer l’agafam. Si vengués un home que li agradàs fer aquesta feina també l’agafaríem”. El cas, però, és que tots els currículums que reben són sempre de dones. “Basta mirar qui estudia a la carrera”, diu Pilar.

L’escoleta està oberta, encara que de manera flexible segons les demandes dels pares, de les set i mitja del matí fins a les vuit del vespre, i a banda de les activitats quotidianes que es fan allà mateix, els infants que hi acudeixen també poden optar a sessions de psicomotricitat al Gimnàs Manacor, dos dies a la setmana, o a natació a l’estiu.

Però què hi fan, a l’escoleta? Neus Barceló explica que “el nostre objectiu és que es formin com a personetes, i que adquireixin uns hàbits i rutines, com ara menjar tots sols, anar tots solets al bany, compartir les coses, conviure amb els altres infants…”. Es tracta, al cap i a la fi, de “formar al·lots autònoms i bones persones, més que no un aprenentatge de llegi i escriure. És una edat de descoberta del món, de descoberta d’ells mateixos”. Pilar hi afegeix: “Quan arriben són sempre ells, ells, ells, i veus com a poc a poc es van obrint als altres”.

Malgrat que podríem pensar que la condició genètica ens “predisposa a ser d’una manera o una altra, quan entren aquí els nins canvien moltíssim, i depèn molt de quins companys trien i de molts de factors: aquí els veim créixer i els veim canviar”, diu Pilar”, que recorda que “aquesta etapa és molt important per formar les persones”.

L’escoleta, però, no tot ho basa en els nins. També hi ha els pares: “Hi ha d’haver un diàleg entre la família i l’escoleta, per posar un determinats límits i fer el camí plegats en l’educació de l’infant. Els nins són molt vius i saben on es poden comportar d’una manera o una altra, si els límits són diferents”, diuen totes dues.

Els perfils de les famílies dels infants són semblants, “al principi potser venguin perquè els pares ho necessiten, perquè fan feina, però quan tenen dos anys, molts de pares els duen perquè volen que comencin a socialitzar-se”.

El més important en aquesta edat és “l’experimentació, més que aprendre segons quines coses: quan són tan petits han de viure i jugar i passar-s’ho bé. Frisam que tornin grans i no seran mai tan petits”, acaben dient.