Record que fa anys, Maria Antònia Crespí jugava a futbol amb el seu germà i amics, en una d’aquelles trobades que un grup d’amics músics fèiem a final de curs. Els futbolistes de ca nostra, que miraven el partit improvisat, valoraren el seu joc; i sentenciaren que Crespí sabia aturar la pilota, la controlava i xutava bé, seguia el ritme del partidet. Ella, llavors, compartia els jocs d’estiu amb el seu germà, cosins i amics, i havia après a jugar de manera solvent encara que fos l’única nina d’aquell equip informal.
Encara fa més anys, jo vaig jugar alguns partits improvisats al carrer del cinema Goya. Una companya de classe que vivia per allà ens hi duia per jugar. Solament record que ella feia tots els gols, era una nina forta i atlètica que dominava els jugadors que s’afegien al partidet. Jugar a futbol de manera improvisada significava fer coses que no ens estaven permeses senzillament pel fet de ser nines. I record molt vivament aquesta sensació d’absoluta llibertat, de poder jugar al que ens agradava.
Un dels camps de reivindicació dins el món esportiu ha estat, precisament, aquesta participació de la dona en esports que tradicionalment eren considerats masculins. La gesta de la selecció nacional de futbol femení, aquests dies, no és solament esportiva. És també el reconeixement a la llibertat de participar en jocs on les dones tenien, històricament, l’accés barrat; malgrat la il·lusió que hi posaven moltes d’elles.
Aquest triomf ha quedat deslluït totalment pels esdeveniments. No entraré, aquí, a discutir actituds, problemes previs o mala gestió que aquests dies s’estan destapant. Potser s’ha tardat massa a escoltar les veus d’aquelles que començaren a denunciar comportaments irregulars. La pregunta és: hauria passat el mateix en el si de la selecció masculina de futbol? Potser sí, potser no.
Els esdeveniments han mostrat, en tot cas, com opera el neopatriarcat, un terme que he usat en altres articles. I cal analitzar les conductes habituals dels neopatriarques, perquè segueixen unes normes que es repeteixen. Aquí en teniu un petit manual per a detectar-los.
En primer lloc, la principal característica és que els neopatriarques es declaren feministes (els patriarques ja no entraven aquí). Estan al costat de les dones sempre en actes públics i mentre aquestes són portadores d’èxits, de novetats, guanyadores de mundials de futbol (en aquest cas), i surten a la foto amb elles. Estan al seu costat mentre es comporten com ells esperen, però quan elles mostren algun signe de pensament propi, o bé discuteixen les seves accions, passen a ser enemics als quals cal vèncer passi el que passi.
En segon lloc, quan les dones es comporten amb voluntat pròpia, sorgeix l’acusació fonamental: “estam davant un fals feminisme” (aquesta és una de les claus per a detectar-los). I cal demanar a aquests neopatriarques quins són els arguments, perquè ells solament diuen que és “fals feminisme” i allà es queden, no hi ha cap explicació solvent més enllà del “fals feminisme”, es consideren autoritats reconegudes per a dictaminar què és fals feminisme i què no. Alguns, més culturetes solen afegir una cita de Simone de Beauvoir, o bé de Susan Sontag. Les cites d’aquestes deesses del feminisme solen funcionar molt bé, perquè tothom es queda ben panxo.
En tercer lloc, solament cal mirar l’acompanyament dels neopatriarques. Aquests, quan se senten atacats, s’envolten d’una mena de confraria que és, gairebé, exclusivament masculina. Convendria remirar i revisar quins són els que formen part de la federació espanyola (o internacional, o catalana, o francesa, és igual) de futbol o qualsevol esport. Semblen més aviat una confraria masculina medieval i no una federació esportiva contemporània.
I finalment, quan t’has d’envoltar de les dones del teu grup o família per tal de justificar la teva actuació, aquí solament ja es fa exhibició pública i notòria dels tentacles del neopatriarcat: elles són les que han de justificar, agombolar, perdonar i entendre… el neopatriarca mai reconeix que s’ha equivocat. Millor dit, pensa que mai s’equivoca. Les que s’equivoquen són elles, que malinterpreten les situacions, conten mentides i s’inventen coses.
Potser caldria alguna cita de Susan Sontag o Beauvoir que pugui explicar-ho tot plegat. Jo, en tot cas, no entenc res. Es repeteixen les conductes, es repeteixen els esquemes i es repeteixen en un cercle infinit. I tothom ben feliç!
