Hi ha una expectació, enguany, davant cal Baciner. Antoni Bassa Ferrer és el nou dimoni gros. Ballarà en substitució de Toni Puigserver, Aleix. Tanmateix, però, tot es desenvolupa com sempre. Les eternes persianes marrons tancades, la façana emmurtada, els joves i infants a primera fila amb el rotlo fet. Fotògrafs que entren i surten. Càntics constants, cançons. I de sobte, el coet, les persianes del sòtil que s’obren. Els caramels. La madona de la casa s’encarrega d’obrir el portam major. Surten fotògrafs i convidats. Enmig de la gentada, Antoni Juan, Aleix, el baciner vell, emocionadíssim un any més. Els infants s’ho miren amb curiositat, amb por, amb il·lusió, amb una certa desconfiança també. I surten els dimonis. “Toni, acota’t”, li criden d’entre el públic. El nou dimoni gros s’atura al portal, insegur de no ferir amb el banyam a la rebranca de dalt, de la qual encara no té la mida presa. Però surt, a la fi decidit. Els dimonions ja han fet plorar qualque nin. Es col·loquen els sonadors i tot comença com cada any. Com cada any no: enguany alguns pasquins de color lila ho diuen clar: “Jo també vull ballar”, amb clara referència a l’absència de dones dins la comitiva dimonial.
Un parell de balls i escapats cap a la Sala. La plaça nova, l’Ajuntament emmurtat amb gust exquisit, la senyera al balcó. I sí, estibat, però no tant. A l’Ajuntament els encarregats de fer amples ja tenen el grandiós passadís que travessa la plaça preparat, i el pas és franc per a dimonis, sonadors i mantenidors de la premsa. La lluita és constant, però amable. Ballaran, al so de cançons sense megafonia.
L’orgullós “Que boti, que boti, que boti Manacor” s’alterna amb el xovinista “Artanenc el qui no boti”. Molts dels qui fan el segon càntic, curiosament, mostren el coll de la camisa blanca artanera que guaita per davall la dessuadora manacorina.
Fets els balls, pugen a la Sala. Allà més cançons, amb un sempre entusiasta Antoni Sureda, alineat amb els sonadors i cantant de cor i de pens. Després, la foto de rigor a la cadira del batle, de la batlessa, en aquest cas, que posa eufòrica al costat dels dimonis. Acabat el protocol dins la Sala de plens, ve un dels moments més esperats, la salutació al balcó. El dimonió petit és qui es mostra més entusiasmat davant la multitud.
És hora, ja, d’encetar el llarguíssim camí. I es coneix bé, però bé, que la festa cau molt entre setmana, enguany.
Al carrer Major, al carrer de Jaume II, a la plaça de les Verdures i al carrer Nou és ben perceptible que la massificació no és com la d’altres anys. Els manacorins se saluden, es donen els quemoltsd’anys, s’abracen i canten mirant-se als ulls. Tot és més senzill, tot és més alegre, tot és més tranquil. S’hi percep una espècie d’antigor indefinible, en les estampes del carrer Major, en les cares d’astorament i devoció. Aviat arriben al casal de la família del capità Jaume. Una glosa no dita sura dins l’ambient. El casal roman obert de pinte en ample. Al balcó, els descendents del repressor de la guerra civil a Manacor observen l’escena amb els seus convidats. Una glosa no dita sura en l’ambient: “Sant Antoni força dau-me, / que molts d’anys pugui glosar / i aquest ball pugui honorar / els morts del capità Jaume”.
I d’allà partiran cap a la plaça de les Verdures, i cap a ca na Montse Miquel i en Llorenç Gelabert. Arribaran manades desfetes al local de la tercera edat al carrer Nou i allà es despertaran les primeres sospites. En llevar-se la careta, es veu que el dimoni gros no està fi. Un cert mareig. Potser la pressió. Els nirvis del moment. L’espai opressiu de la careta. Qui ho sap. El cert és que la preocupació creix a can Patxó, on els dimonis no podran ballar dedins, mirant d’asssegurar l’aire al dimoni gros.
Però la ruta continuarà inexorable. Faran els balls de sa Torre però passaran de llis pel Porrón, on enguany no han fet fogueró. S’aturaran a la residència. I ja una altra vegada al centre ballaran davant can Lliro, l’únic ball convivencial que fan, on accepten que l’amo del local en pugui fer un amb ells.
Aniran a cercar el carro de la Colcada, davant l’Ajuntament, on els esperaran les primeres autoritats municipals, acompanyades de la consellera de Salut del Govern balear, Patricia Gómez, i del president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat. Tot a punt? Sona un ritme de tambors per ajudar a marcar el pas alegre i decidit cap a Completes. I ben aviat, ja dins el carrer Major, Amparito Roca enceta la marxa festiva enmig dels aplaudiments massius, molt massius enguany, de la gent que vol veure el carro i la comitiva passar.
L’església està estibada. Els qui hi han pogut entrar parlen d’una hora i mitja o dues d’espera i, sobretot, d’un accés molt lent, amb un únic pas, que endarreria molt l’entrada al temple. Però els qui hi són, hi són. Xavier Gelabert serà l’encarregat, com els darrers anys, de dirigir el càntic de Completes. Demana silenci. Pocs n’hi ha, que li facin cas. “Tenim fins demà dematí. No començarem fins que no calleu i no us assegueu els qui estau drets”. Entre el públic, una veu jove, s’exclama a un company: “Això és pitjor que la Salle”. Però tot troba el seu jaç, tot troba el seu moment, i també l’església dels Dolors avui reblida d’hormones amarades de santantonierietat fa, també silenci, perquè sap que és des de la runa i el no-res que podem construir el més gran edifici de la felicitat i l’alegria. El càntic solemne, només seguit de forma canònica per les primeres bancalades, davant el sopor d’unes autoritats que aguanten el tipus, acabarà i una remor creixent es convertirà en estruend, mentre el debutant Antoni Amorós, rector de Manacor torna a demanar pausa perquè la banda pugui agafar els seus llocs. Eduard Bernabéu, el valencianíssim director, es col·loca damunt el pedestal i tot esperant la quietud de la massa enfervorida, estira els dos braços cap a un costat, i se’ls passa part darrere l’espatla. Pensa, cavil·la, mentre creixen dins ell, dins cada membre de la banda, dins cada vena de cada santantonier, les pulsacions. I talment com si es llevàs una capa, o un pes molt gros de l’esquena llança, Bernabéu, els braços cap endavant i el Sant Antoni Gloriós esdevé un aire dens, densíssim que fa surar les bellumes de les làmpades dins els ulls dels qui canten. Tothom es besaria. I tothom és, alhora, dins una mena de trànsit que els transporta a una dimensió complexa d’explicar. Palplantades a l’enfront de l’altar, les autoritats eclesiàstiques observen incomprensiblement impassibles com el seu local, tants de dies buit durant tot l’any, avui s’omple de veus joves que canten coses que cantarien ells.
Som, ja, defora. Al fogueró de la rectoria. Durant més d’una hora molts han fet rotlo. Alguns s’indignen davant l’arribada dels companys dels mitjans. Hi ha discussió. Però el foc ho torna tot al seu redol. Amb l’ajuda del president del patronat, Antoni Gomila, els dimonis calen foc al fogueró, que pren com caramutxa. El rotlo es fa, ara sí, inevitablement ample. I tots els qui volien veure ballar, ho veuen. Companys d’IB3 alcen també cartells en senyal de protesta per les seves condicions laborals. El fotògraf del Patronat agafa el dimoni gros per l’espatla: “Toni, com estàs”. I Antoni Bassa mou la careta afirmativament, volent dir que està bé, que ha pogut superar el moment complicat, i que la cosa, ara ja sí, sembla que va rodada.
I a torrar, volarà, cadascú cap al seu fogueró, cap al d’uns amics, al d’uns familiars, al del bar on van cada dia a berenar, el de la seva associació, el del seu club. N’hi ha que tenen temps de sopar, d’altres ja havien fet aquesta feina durant les completes, i ara ja volten per Manacor a velocitat de creuer: són els dimonis. Al bar Mallorquí, ball multitudinari i apoteòsic. Pel camí, la banda aprofita per fer xaranga de forma continuada. Qui més qui menys aprofita una pausa per demanar un selfi al dimoni gros, cansat, però molt més popular que el seu predecessor. Antoni Bassa viu a Manacor, i exerceix socialment de manacorí. Les cames de molts comencen a flaquejar, passen les onze i queda un món infinit per transitar. Ressopó a Santa Catalina per afrontar el tram més dur de la volta. L’avinguda dels tres noms, la del tren, la que no s’acaba mai i fa capamunta, espera majestuosa el pas de la comitiva. Qui supera aquest tourmalet santantonier sap que ha aconseguit acabar la volta. Molts abandonaran. Poc menys d’un centenar de persones queden per assistir als balls als Tastavins, menys masssius que els altres anys, però tan entranyables com sempre. Gloses de picat. Estranya reverberació mulassera i resposta immediata dels glosadors. Divertits, uns i altres, van i venen amb les gloses. Sense rancor ni malícia, però amb decisió i franquesa.
Restarà, ja només, la Concòrdia, la cotxeria de la intendència, el ball davall el fogueró extint, cendra calenta, i el darrer ball del vespre davant cals Pasturetes. I que visca els dimonis, i que visca Sant Antoni, i que visca la banda, i que visca el baciner, i que visca Manacor. Una cinquantena llarga queden, i alguns podran tastar, exhausts, els deliciosos panets de trempó amb tonyina de na Bel Pastureta, el millor premi per als més valents.
Tot s’acabarà transitant entre tions derrotats pel foc, caliu moribund, eterna cendra, furgonetes antidisturbis, pubs, llargues coes, encara, passades les tres, per accedir als locals, i un altre Sant Antoni, que no existiria, de ben segur, si no haguessin existit abans aquestes catorze hores de passió ininterrompuda, on l’espireig dels ulls, les veus trencades per l’esforç o l’emoció i la pell de gallina han vestit les ànimes manacorines de festa i orgull.