*A la foto, el bisbe Planes ens rebia.
El Concili Vaticà II fou clausurat el 8 de desembre del 1965 per Pau VI. Es tractava d’apropar la religió al poble. El capellà ja no deia la missa d’esquena, a partir de llavors la digué versus populum. Les llengües vernacles arraconaren el llatí.
Hi anaren alguns representants nostres com Julià Adrover i Llaneres, Escalís (Felanitx, 1900- Roma,1965) teatí, felanitxer, intèrpret del macarra comte Rossi. Segons l’historiador Francesc Riera i Montserrat, ell predicava i el teatí traduïa, naturalment en espanyol, en Riera el pogué veure al balcó de can Vell a la Font de Felanitx. També hi havia el bisbe Planes, a qui vaig poder saludar com a bisbe d’Eivissa, en el primer viatge de la meva vida. Un altre català fou Anselm M. Albareda i Ramoneda (Barcelona, 1892) prefecte de la Biblioteca Vaticana. Quina enveja! Un altre personatge (famós per l’aggiornamento de l’església franquista, tant com els havia ajudat el Caudillo) que hi assistí fou Vicent Enrique i Tarancon, borrianenc i cappare de l’Església espanyola i catalana en els anys de l’enfitada transició. I no podem oblidar en Joan Hervàs i Benet (Puçol, 1905 – Felanitx, 1982), bisbe de Mallorca entre el 1947 i el 1955. A l’illa impulsarà els mau-mau, clar que molts de vosaltres no sabeu qui eren aquests, fins que el desterraren a Ciudad Real, per devers Espanya.
M’he de confessar contrari al Concili Vaticà II, atès que com a professional de la tramoia catòlica, escolanet de l’església parroquial de sant Miquel de Felanitx del 1964 al 1967, m’encortà sempre l’encens, el cant dels capellans dirigit per la veuassa del Regent, escolans majors i feels, el mantra del Rosari dins l’església en penombra, els domassos, els llantoners, les cotes i roquets de gala i els dels dies feiners, les cadenelles, els cirials, les restes de qualque retaule gòtic, algun de renaixentista i molts de barrocs de la Parròquia i del Convent.
El concili es carregà tot allò que de divertit i interessant tenia la religió catòlica, apostòlica i napolitana, per esdevenir una mena de variant dels protestants, tan odiats pel manacorista estatuari mossèn Alcover.
Certament, les misses apreses en llatí, passaren al català, cosa que també li llevà misteri. Era molt més emotiu sentir les beates responent en llatí el rés ronc del Rosari d’en Biel Escolà, com si fossin cacatues endormiscades per la llavor de cànyom. Així i tot, la introducció del català no fou bufar i fer ampolles. Els capellans felanitxers, encapçalats pel Regent Rebassa i el cronista i activista Xamena, comparegueren a una comissió diocesana per tractar la qüestió. El bisbe Hervàs, valencià que no n’amollà mai ni una en català, almenys en públic, era partidari de la prudència, de deixar passar el temps, d’embullar fil, secundat ardidament per mossèn Andreu Caimari, escriptor antany catalanista i de la ceba… finalment trobaren la pedra filosofal per depassar l’ús del català en la litúrgia: encara que volguéssim no tenim textos preparats. Fou llavors quan el Regent i en Xamena digueren: – ves si en tenim! I mostraren els textos montserratins que es feren servir a les parròquies del terme municipal de Felanitx fins que jo vaig deixar d’anar a missa i no vaig seguir la qüestió. O sigui que els felanitxers, davant «Alabem el Senyor», responíem «Cal fer-ho i és de justícia».
La progressia dels anys 70 balafià el poder de l’Església al nostre país, se’n desentengué perquè tots havíem d’esdevenir ateus. Amb aquest so, els veïns feren córrer les fites de les diòcesis de Lleida i Tortosa, perquè els pobles de la Franja de Ponent trencassin els lligams que els unien a nosaltres d’ençà de l’edat mitjana. Com que continuàvem essent ateus funcionals, permetérem que ens robassin obres d’art del museu de Lleida per dur-les cap a Espanya, escortades per la guàrdia civil. I tothom n’està tot gojós perquè som ateus, agnòstics i laics.
