Skip to content

“Hem intentat ser el màxim d’empàtics amb ell, per exemple, no negant els seus símptomes”

Quintin Cler ens dona el seu testimoni com a familiar d’una persona amb esquizofrènia.

Com és el vostre dia a dia? Quines dificultats trobau?
El nostre dia a dia ara ja és molt normalitzat, perquè ja han passat 21 anys d’ençà que al nostre fill li va pegar un brot psicòtic, d’esquizofrènia. Els primers deu anys varen ser duríssims. Tot d’una, la meva dona i jo ens vàrem haver d’informar fins i tot de què era la malaltia, perquè no en sabíem res. I fa 20 anys no estava tan avançat com ara, havíem d’anar a Palma, perquè aquí no en trèiem aguller, ens donaven cita cada dos o tres mesos i nosaltres hi volíem anar cada setmana.

I quins problemes principals tenia?
Li pegaven, sobretot, audicions. I nosaltres sempre vàrem intentar donar-li suport, intentar-lo comprendre. No el volguérem internar mai en un psiquiàtric, ho volíem treure amb teràpia i ajuda conjunta.

L’estigma de la malaltia encara és vigent?
Abans de fer feina a l’Estel i de tenir el carnet de discapacitat, imagina’t, a un poble petit com Felanitx, on vivim, ningú el volia per fer feina, perquè deien que estava loco. I encara de vegades topes amb qualcú que te diu “no, i en Miquel està molt bé, no pareix que estigui malalt”. I és que, realment, si segueix la pauta de medicació i se manté en les ocupacions del dia a dia, pot dur una vida absolutament normalitzada, a còpia de lluitar molt, clar.

I on du a terme aquestes ocupacions?
Va a l’Estel de Llevant, que ha estat la nostra salvació. Fa feina amb els monitors d’allà i du una vida normalitzada. Vàrem trobar, també, la medicació que li anava bé, després de provar-ne un parell que el tiraven molt avall. Ell ha estat molt responsable, ha col·laborat amb tot: segueix les pautes de medicació, ha volgut sempre que assistim a teràpia amb ell, mena cotxe, surt amb els amics de marxa –sense beure alcohol ni res, naturalment–, però sí, du una vida tan normal com és possible.

Voldríeu afegir res més?
Per a nosaltres el més important ha estat que hi hagi hagut una bona relació entre els pares i el fill, perquè sempre s’ha deixat ajudar i aconsellar. I per la nostra part, nosaltres hem intentat ser el més empàtics possible amb ell, no negar els seus símptomes. Hem tengut sort que ens hem avengut tots tres.

Back To Top
Search