“Hi ha escenes molt dures que es tracten amb comicitat”

Montse Amer (Manacor, 1991) és una de les tres germanes protagonistes del muntatge que, precisament amb el títol de “Germanes” ha estibat sis funcions al Teatre de Manacor aquestes darreres setmanes.

On és la gènesi d’aquest espectacle?
Tot va començar perquè Marisa Reyes i Joana Mascaró feia molt de temps que no feien teatre juntes. Ho digueren a Toni-Lluís Reyes, que va començar a fer recerca, i va trobar aquesta obra que li va quadrar amb els personatges i el repartiment que tenia.

Fes-nos-en cinc cèntims.
Tot comença amb la mort del pare de les trres germanes. A partir d’aquí, com en tantes obres txekhovianes, tot és com un peix que es mossega la coa, s’hi veu una por paralitzant. L’obra són dos actes. En el primer les tres germanes i la matriarca ens mostren l’efecte que té sobre elles la mort del pare. A la fi, veus que els preocupen més els doblers que no la mort del pare en si. En el segon acte, un any després de la mort, els personatges no han canviat ni evolucionat. En un primer moment, sembla que amb la mort del pare hi haurà canvis… Isabela, el personatge de la mare que interpreta Bàrbara Cànovas, fa un monòleg molt potent, advertint les filles que ells varen “poder triar”, com si ella no hagués pogut viure tot allò que volia. Un any més tard, veim que no ha canviat res i que ella continua dins aquest cercle viciós. El segon acte, precisament, mostra la decadència dels personatges.

Pel que contes, la cosa hauria d’agafar tints de drama, però sembla que és més aviat al contrari.
Tota l’obra en si és una comèdia. Però dins aquesta comicitat, hi trobam les tragèdies del desastre de la vida de cada un, en unes escenes que poden ser molt traumàtiques o molt dures, però que aquí es tracten des de la comicitat. Hi ha una escena que mostra la infidelitat o l’abandonament d’una parella, on Marisa Reyes surt tirant cadires. Hi ha persones que han plorat amb aquesta escena i que ens han dit que havien romput una taula amb un cop de puny. També hi ha hagut espectadors que han vengut a dir-nos que ells mateixos s’havien trobat en la situació de demanar-se què feien amb sa mare una vegada que son pare s’havia mort.

A Manacor heu tengut un èxit inesperat.
Sí. A la primera funció tenguérem una bona entrada. A les altres hem exhaurit les entrades i n’hem hagudes d’afegir dues més perquè hi havia molta demanda. De fet, la gent sortia de veure l’obra i anava a taquilla a comprar-ne més entrades.

Per què creus que passava això? Perquè s’ho havien passat molt bé? O perquè necessitaven tornar-la a veure per si hi havia coses que els havien passat per malla o no havien entès?
Hi ha un moment que el personatge d’Irene diu que han passat moltes coses en molt poc temps. I jo crec que també el públic rep això. S’han pogut identificar amb el que passa, riure, desconnectar… Ara bé, el final és una hòstia amb la mà plana que et deixa xapat. I sí, també crec que hi ha ent que la vol tornar a veure perquè necessita assimilar més coses.

I ara començau gira fora de Manacor.
A causa de l’acceptació que hem tengut, la vàrem moure un poquet. Dia 13 la farem a Sant Llorenç, a l’Espai 36; dia 21, a Petra; i dia 27, a Fornalutx. I ja tenim mig embastades altres funcions a altres pobles els mesos de maig i juny.