skip to Main Content

“Hi ha pocs periodistes catalans que actuïn amb una lògica de poder tan clara com la seva”

Jordi Amat (Barcelona, 1978) és escriptor, filòleg i crític literari a La Vanguardia. El pròxim dissabte presenta el seu darrer llibre al Claustre de Sant Vicenç Ferrer a les 12.30 h, El fill del xofer, una novel·la de no-ficció que explica la història del periodista Alfons Quintà, una figura fosca i psicòtica que va representar les clavagueres del poder a Catalunya.

Alfons Quintà és una persona molt peculiar – periodista, mariner, jutge…- amb moltes ombres, fins al final de la seva vida, quan matà la seva dona i després es va suïcidar. Què has pogut descobrir al llarg de la teva investigació?
La biografia del protagonista no estava feta i entre les entrevistes, l’arxiu i l’hemeroteca he pogut reconstruir una trajectòria molt peculiar i molt sinistra. Vaig aprendre per fer el llibre i després encara he descobert més coses, que confirmaven el caràcter psicopàtic d’aquest individu. El llibre vol ser una biografia sobre Alfons Quintà però també una reflexió sobre l’estat del 78, les relacions entre els poders i les relacions entre l’economia, la política i els mitjans de comunicació. No sabia que el llibre em permetria fer aquest retrat d’època.

Què et fa decidir a obrir aquest meló?
L’havia d’entrevistar per preparar una biografia de Josep Benet, però finalment no ho vaig fer. Com que a mi m’agrada molt Josep Pla, ja havia trobat tota la relació de Quintà amb la família Pla. El pare de Quintà era el xofer de Josep Pla. Em vaig quedar de pedra quan vaig sentir la notícia de l’assassinat perquè per aquella feina el podia haver anat a veure l’endemà. Sempre hi ha el dubte de com, una persona tan crítica amb Pujol arriba a ser el primer director de TV3, per exemple. El personatge tenia un potencial literari increïble i vaig fer-ne un article per La Vanguardia, partint d’una carta de xantatge que fa a Josep Pla amb només setze anys. Amb això ja deixa clar com és capaç de fer un ús pervers de la informació en benefici propi. Aquí vaig pensar que això podia tenir molt d’interès.

Molta gent sabia que era un neuròtic, que tenia molt de poder… Però no surt res a la llum.
Hi ha una cosa molt interessant i és que quan jo feia les entrevistes gairebé sempre la primera reacció era “com és que fas una investigació sobre aquest personatge?”. Només pels càrrecs que té, ja és interessant, al marge de l’horrible que és l’individu i les seves conductes impròpies. Amb això, la gent feia un clic i començava a explicar-me. No s’havia publicat res denunciant-lo, però quan mor Quintà les necrològiques semblaven transmetre que aquell era un final possible. No els va estranyar… Crec que la gent no denuncia perquè el Quintà fa por i té poder i quan deixa de tenir poder, se l’ignora i se l’oblida.

De tots els entramats, hi ha algun aspecte que et cridi més l’atenció?
Hi ha aspectes gairebé pintorescos, com per exemple que estigués a la marina mercant o quan fa de jutge però el que no havia pensat mai i crec que mai s’havia conceptualitzat així és que entre el 74 i el 84 no hi ha cap periodista tan influent com el Quintà. Això no el converteix necessàriament en un bon periodista. No dic que no ho fos, per exemple és ell qui destapa el cas Banca Catalana però ell és, sense cap dubte el meu influent. A Catalunya hi ha pocs periodistes catalans que actuïn amb una lògica de poder tan clara com la seva. Ell té claríssim que vol ser un home de poder i ho fa a través del quart poder.

Què diries que té la no-ficció que t’atreu?
Sempre he fet biografies i històries de no-ficció i crec que hi ha eines de construcció del discurs en què associem a la novel·la o a la literatura que et permeten aproximar-te i anar un pas més enllà de la història convencional. Aspectes de la veritat demanen forma literària, perquè et permet acostar-t’hi més. Així tens més llibertat i també més ordre. La vida no té una causalitat però una narració sí que la té i això es una eina molt poderosa per llegir el passat. Diria que no tinc un món personal prou interessant per a explicar-lo, però sí que m’interessa molt el món i crec que la no-ficció literària és una eina de comprensió de la realitat molt útil.

Tens altres projectes entre mans?
Estic amb una altra biografia, aquesta sobre el poeta Gabriel Ferreter. Ell és un poeta que revoluciona la literatura en cataà a principis dels anys seixanta. Ell sempre havia dit que no valia la pena viure després dels cinquanta anys i pocs mesos abans de complir-los se suïcida. De fet, de cinc germans que té, quatre se suïciden. Són persones d’una intel·ligència tan extrema que no els deixa viure. Ferreter és una persona alcohòlica, però segurament una de les ments més brillants de la segona meitat del segle XX a Catalunya, és fascinant.

Back To Top
Search