“Hi ha una reflexió sobre l’arrogància amb què ens comportem davant la natura”

Dissabte 26 arriba a l’Auditori de Manacor Animal negre tristesa, un espectacle dirigit per Julio Manrique que acompanya a l’espectador a fer “un viatge cap a l’ànima humana”. Un dels seus protagonistes, Norbert Martínez (Capellades, Catalunya, 1976) explica els detalls i les reflexions de l’obra.

Aquest dissabte 26 representareu “Animal negre tristesa” a l’Auditori de Manacor. Què podrem veure?
És complicat d’explicar. Podreu veure sis persones que fan un viatge al bosc per descansar una mica, fer una barbacoa i contactar amb la natura perquè viuen a la ciutat. Es troben enmig d’un incendi que els canviarà la vida. Un incendi que ha estat provocat per ells mateixos.

El títol de l’obra és abstracte. Com s’ha d’interpretar? Com es veu reflectit?
Als assajos l’hi hem donat moltes voltes i creiem que hi ha moltes interpretacions possibles. Però vàrem concloure que, d’alguna manera, és una cosa més senzilla com que l’obra té tres actes i les paraules del títol responen als tres actes de l’espectacle. Que expliquen què passa a cada part d’una manera sintètica

L’incendi és un dels detonants de la trama…
L’espectacle va d’això, de com un fet brutal canvia la vida d’unes persones acomodades que viuen bé, mengen bé i dormen bé. Com aquesta vivència que no esperaven, els esgarra i els deixa seqüeles físiques i psíquiques. L’autora ens presenta aquests personatges a la seva vida feliços i contents i no estan preocupats per la seva vida, però en el segon acte veiem com aquesta desgràcia impacta sobre ells i com fan front a aquesta turbulència. Al tercer acte veiem les seqüeles dels que han quedat.

Quin paper juga l’instint de supervivència? La mort i la por a ella?
Hi és d’alguna manera i hi és en diferents versions en cada un dels personatges. En el fons les sis persones, de fet són set perquè hi ha una criatura que viatja amb ells, es posicionen davant la vida abans de viure l’incendi. Se’ls posa davant la vida, però també davant la mort. Una vegada viuen aquesta experiència, es retroben amb allò que pensaven abans. En alguns casos hi ha l’instint de supervivència i, en altres personatges, un deixar-se portar per allò que han de fer.

Al final, som tan diferents els humans i els animals?
La part animal té bastant de ressò en aquest espectacle. En algunes parts, l’autora tracta el foc com si fos un ésser viu, és un text poètic que aboca perspectives molt diferents i el foc es tracta com a animal i també hi ha presència dels animals morts i calcinats. També veiem els personatges comportar-se d’una manera que deixa de banda la racionalitat.

Quin personatge interpretes?
És un text molt especial d’escriptura. Està dins els textos postdramàtics que es varen començar a generar a Europa de manera molt potent i hi ha una certa estètica i abandona cànons en el text. Llavors, en les tres parts hi ha una veu narradora conduïda per dos personatges que, d’alguna manera, al primer acte plana per sobre els protagonistes i va explicant què fan, què pensen, com actuaran i està per sobre dels diàlegs més clàssics que es van succeint. I jo sóc una d’aquestes veus. Després, al segon acte inunda tot l’espectacle i gairebé tot l’acte són veus narrades pels mateixos personatges i també de la narració. Estam per sobre d’aquests sis personatges que decideixen anar al bosc i expliquen el que fan, el que volen fer i no fan. En el meu cas, el nostre text facilita entendre què pensen els personatges. A més, en aquesta part explicativa i descriptiva, amb Julio Manrique vàrem veure la possibilitat d’acompanyar-la millor i amb més concreció amb música en directe, ja que també soc músic.

Què és el que més t’ha costat?
En aquest procés, tant per mi com per la resta d’actors, hi havia un “no sé com ho farem això”. Moltes vegades hi és, però mai tant com aquest cop perquè el text t’acompanya molt poc. És molt poètic, però no aclareix com l’has de portar a escena. Això ha estat el més difícil, però també el més plaent. Com conduir les imatges per fer-les teatrals i fer aflorar el que l’autora vol explicar. Ha sigut una feina de prova i error, també ha fet que els vuit actors estiguéssim sempre molt predisposats i proposant molt. També que Julio obrís un tipus de treball molt prova, però de prova que no funcionava i en provàvem una altra. Amb ganes de crear molt material sobre l’escena. Per això també teníem Carvajal que s’ha encarregat de la part de moviment que ens ha conduït molt perquè hi ha molt de moviment i és gràcies a ell. Crec que aquesta dificultat és el que ens ha costat més, però la més plaent i que té un resultat més potent perquè uneix moltes coses: música en directe, vídeo en directe o el text, entre altres.

Els personatges fan una introspecció. La veu narradora que interpretes, els ajuda?
Crec que és això. Són parts molt diferenciades, però és una espècie de camí per acabar mirant-se a ells. Són personetes que es miren molt el melic des de l’inic, però en aquest viatge s’observen realment com són i com s’exposen al món per saber qui són. També és un viatge que fa l’espectador, diuen que és difícil no posar-se en el lloc dels personatges i demanar-se què faria jo si em trobés en aquesta situació. M’equivocaria tant com ells? Seria millor persona en una situació com aquesta?

Després d’una experiència molt intensa a la natura, els personatges tornen a la ciutat i a una vida més monòtona… És un impacte fort per a ells?
La tornada a la ciutat és com voler ensenyar de quina manera es pot retornar a una vida normal després de viure una cosa així i tornar amb totes les peces trencades. La resposta està en l’espectacle.

En conjunt, què desprèn l’obra? Quina és l’essència?
Crec que és un viatge cap a l’ànima humana. És d’aquest tipus d’espectacles que intenta disseccionar qui som i com ens comportem amb la vida i posa per exemple una situació molt bèstia, però que són les que fan aflorar la realitat del que portem a dintre. És un espectacle que dissecciona la ment humana i descobreix com ens comportem.

Idò, quin és el rerefons?
Aquests personatges mengen bé, viuen bé i dormen bé. D’alguna manera crec que això els afavoreix per acabar cometent una cosa que tots sabem que té un perill, de posar en risc la natura i un bosc que ells coneixen i s’atreveixen a usurpar. Hi ha aquesta crítica. Hi ha una reflexió d’amb quina arrogància ens comportem davant la natura i davant del que compartim, com ens creiem per sobre de tot. També hi ha la sensació de seguretat que tenim els europeus occidentals, però que va caient amb el que està passant darrerament i prenem consciència de la feblesa en la qual vivim.

Voldries afegir qualque cosa més?
Crec que és un espectacle molt complet en tots els nivells. És molt visual, hi ha una feina increïble de Francesc Isern amb la part de vídeo i projeccions, hi ha una part brutal de llums de Jaume Ventura i una feina de Damien en el so. És un espectacle que aconsegueix submergir-te en allò que viuen els personatges. Aconseguim estar en aquest incendi que és el foc. Crec que està bé reforçar el teatre d’aquestes maneres.