“Hi poso un embolcall humorístic i així puc parlar de temes seriosos”

Josep Maria Diéguez (Barcelona, 1958) és escriptor i director de teatre i el guanyador d’enguany del Premi Ciutat de Manacor Jaume Vidal i Alcover de Teatre per l’obra Via 870.

Com valores aquest premi?
Molt content i no ho dic per quedar bé. Publicar l’obra sempre està molt bé perquè teatre se’n publica molt poc i de fet guanyar premis és gairebé l’única manera de fer-ho. I d’altra banda hi ha el prestigi del premi, que el ciutat de Manacor en té molt. L’han guanyat autors reconeguts i és un referent en la literatura en català i guanyar-lo enguany em fa contentíssim.

De què va Via 870?
Va d’una sèrie de persones que tenen problemes per subsistir. És un retrat de la societat actual, però està centrat en una persona amb un deute de 870 euros i passa per una sèrie de problemes per intentar tornar el deute. Es va relacionant amb un seguit de personatges i vas veient la magnitud de la tragèdia. Li vaig posar via pensant en el Via Crucis i de fet són 14 escenes que coincideixen amb les 14 estacions del via crucis. Això passa en uns espais molt propers, podria ser un barri de qualsevol ciutat. És una obra que és presentada de manera lleugera, amb un to de comèdia. Hi poso un embolcall humorístic i així puc parlar de temes seriosos.

Sempre han estat presents els temes socials en les teves obres?
Depèn. Jo sempre dic que un, quan escriu, escriu sobre un mateix. Per exemple, la primera obra que vaig escriure va ser quan me’n vaig anar a viure a Vic, que va ser un canvi en tots els sentits i vaig agafar com una mena de repàs de fantasmes particulars i els vaig posar en un text. No era autobiogràfic però hi havia un lligam amb allò que em tocava.

T’ha influenciat el confinament i les seves conseqüències econòmiques?
El tema del confinament ha influït perquè el vivim encara però jo crec que va una mica més enllà. Hi ha un moment que surt l’expressió nova normalitat i en l’última escena tots els personatges duen mascareta quirúrgica. Ho deixo una mica obert, perquè cadascú ho interpreti com vulgui, però no negaré que s’hi poden trobar referències. El protagonista és una persona de mitjana edat que té feina, però també surten els que manen i mouen els fils i aquí sí que hi lligo amb la nova normalitat. Això sí, jo intento donar-li el punt realista. Els Via Crucis eren 14 escenes que acaben amb la mort de Jesús i en molts casos ara en fan 15 i afegeixen la Resurrecció per posar-hi un final feliç. Per mi, d’aquesta manera s’impedeix que la gent reaccioni. Que no tingui final feliç serveix per avisar de què tot plegat pot acabar malament si no reaccionem.

Part del premi és l’edició del llibre. En tens detalls? La podrem veure sobre els escenaris?
Sobre el novembre en principi es publicarà. La meva idea seria poder fer Via 870 fer-la el 2022 i em faria molta gràcia poder estrenar a Manacor.

Vols afegir alguna cosa?
Antoni Puig va fer una referència política durant el seu discurs a l’entrega de premis i jo en un moment del meu vaig dir que en faria també, però després se’m va oblidar. El que volia dir és que un dels premis que vaig guanyar va ser a Mutxamel i allà hi ha un carrer que porta el nom de l’Enric Valor. El PP va voler canviar-lo i traslladar-lo a un lloc menys visible i això ha generat tot un moviment de suport i reivindicació. Jo volia aprofitar aquest fet perquè penso que, que algú de Vic des de Manacor, fes una referència al País Valencià era un missatge molt potent.