Biel Bordoy ha batiat un poltre que ja està a punt per córrer a França amb el nom del mitic cavall de Joan Santandreu, Collet.
Perquè un cavall pugui córrer a França ha de tenir la doble nacionalitat. És a dir, “pare i mare han de ser francesos fins”. Qui ens ho explica és Biel Bordoy, criador d’un poltre que, a més de complir aquesta condició, ja ha corregut a 1:19.7 al camp d’entrenament de Gross Bois, a París. El cavallet pertany a la quadra HM i Bordoy, com a criador, en té el cinquanta per cent. A París l’ha menat el seu entrenador d’aquí, Juan Carlos Rotger, però a Mallorca només l’ha menat Guillem Andreu. El va aregar en el seu moment Tomàs Bosch.
“A França hi corres per doblers, perquè un cavall en dos o tres anys pot guanyar 300.000 euros, allà”, ens explica Bordoy, que espera que “el cavall vagi a més, encara que això no es pot saber mai”, que afegeix que un cavall, per ser bo, “ha de tenir bon físic i ha d’estar ben acabat, però sobretot ha de fer via. Si bota és igual, ha de fer via. Ara, això sí, ha de tenir bon cap”. De moment, correrà dia 6 de setembre a París Vincennes. En cinc curses que ha fet per aquí, el poltre de Biel Bordoy ha fet un primer, tres segons i un tercer.
El mite d’Hissouney
Biel Bordoy ha batiat el poltre amb el nom d’Hissouney, en homenatge, o hauríem de dir cavallatge, al mític cavall de Joan Santandreu, Collet: “Era molt anomenat, però jo era molt petit, no el vaig veure córrer mai”
“Saps que vaig plorar de molt, quan es va morir!”
“El vaig tenir tres anys, me l’havia fet comprar un company de Palma, en Julià Reus, que em va dir: “Compra’l”, i en vaig pagar un milió de pessetes d’aquell temps a un senyor d’Andratx que li dien Rafel Morlà. Ell l’havia duit de França”. Qui parla, encara emocionat, és Joan Santandreu, Collet, el propietari d’aquell cavallet que va fer història a la primeria dels anys vuitanta.
“N’Hissouney va donar tot el que li tocava, només feia primers i primers. Va tenir molt de temps el rècord de Manacor. A Manacor va córrer a 1:19 i a Palma a 1:17”. El cavall era prodigiós: “Donava sempre vuitanta metres, que era el màxim, i feia primer. No sé les copes que tenc guanyades seves”. N’Hissouney corria per guanyar: “Quan sentia la campana, treia el capet, volia guanyar sempre”. Quitar? “Un cavall no es quita mai, però l’hauria pogut vendre per tres milions. No vaig voler donar un disgust a la meva dona”. El menava el mateix Joan Collet, però també, i més que ell, Guillem Martí, Pipes, que era gairebé un al·lot en aquell temps.
Aquella història d’amor, però, acabà de cop en sec: “Va tenir un còlic tanct i no el vaig poder salvar. Era un animalet que es feia estimar. He tengut 200 cavalls i no n’he estimat mai cap com aquell”. “Vaig plorar molt”, diu Collet, “no m’ho podia treure del cap. De mort i tot el vaig fer operar per veure si l’havien enverinat, i va ser un brotet d’alfals que li va quedar dins el budell”. Quan partim, la seva dona, Paquita Pinzo, recorda que deia sempre al seu home: “Si em mor jo, no ploraràs tant”.
N’Hissouney “original”, colcat per Cati Eva Santandreu. El du, a baix, Guillem Martí, Pipes.
N’Hissouney “modern”, quan era un poltret per aregar.
Joan Santandreu, Collet, encara s’emociona quan parla d’aquell cavall mític.
