Skip to content

I 37 anys després, Fermín Muguruza tornà a Manacor

El cantant de Kortatu i Negu Gorriak, ara també cineasta, va ser al Teatre de Manacor dijous passat per presentar-hi “Bidasoa 2018-2023”, un documental sobre la mort de 9 immigrants africans al riu basc.
Ningú associaria la nostàlgia al moviment punk. Ningú pensaria tampoc que aquell jove irreverent, radical, trencador de paraules bensonants i paradigmes massa possibilistes hauria tornat a Manacor trenta-set anys després, i convertit en cineasta i director de documentals. Però sí. Tot això s’esdevingué dijous passat al Teatre de Manacor, en presència de Fermín Muguruza, el qui fou líder dels històrics grups de rock radical basc Kortatu i Negu Gorriak.
Muguruza havia vengut a Manacor un llunyà 1986 liderant la banda Kortatu i de la mà de la gent que impulsava la històrica i enyorada Ràdio Manacor. Ara, gairebé quatre dècades després, i en presència de molts dels qui acudiren a aquell concert al pavelló de Na Capellera, Muguruza tornava convidat pel col·lectiu 39Escalons per presentar-hi “Bidasoa 2018-2023”, el film on intenta documental la peripècia de nou joves que moren a l’aigua del riu Bidasoa dins aquests cinc anys, després de la decisió de l’Estat francès de tancar la frontera per impedir el pas de les persones migrants que travessen la península ibèrica per arribar a la somiada Europa.
Davant el tancament de fronteres, els migrants cerquen altres vies per trepitjar l’altra riba del Bidasoa, l’altre costat de l’esquarterat País Basc. Tresquen per antics camins de contraban, cerquen la manera de travessar, tan complexa, perquè tots els  ponts, aquella paraula que en totes les llengües  del món significa oportunitat de trobada, estan controlats per la policia. Per la francesa, o per l’espanyola.
La pel·lícula indaga en les accions que la mateixa societat irundarra du a terme per solidaritzar-se amb les persones migrants que troben les fronteres tancades, amb les que moren al riu. Associacions, plataformes, lluitadors, fotògrafs i testimonis del País Basc mestallat i acollidor que desitja que sigui el mateix director del documental.
A banda de la presència de tots aquests testimonis, el film narra també, en forma d’animacions, la peripècia que segueixen aquestes persones des de la seva ciutat i el seu país d’origen, per terra, mar i aire, fins arribar a Irun i a intentar travessar nedant el riu, on trobaran, irremissiblement, la mort. Colpidors de forma especial són els missatges escrits per aquestes persones, recuperats per l’equip d’investigació de la pel·lícula, que ha contactat amb les seves famílies, i que ha volgut deixar constància de noms i de llinatges, amb l’objectiu primigeni de reafirmar, una vegada més, que qui perd la vida en aquest trànsit dolorós són persones, una, dues, tres, i fins a nou en aquest cas.
Una vegada acabat el film, gairebé com un homenatge, gairebé com un acte de comunió solidària, gairebé com un intent de reconèixer que un altre món és possible, tengué lloc un intens i interessant col·loqui i debat amb el públic assistent.
Back To Top
Search