I no passa res…

Entre el gremi improvisador, sobretot el del Bar Mallorquí, quan un glosador enceta una glosa i l’ha de deixar a mitjan camí perquè no troba la manera d’encabir el missatge que volia transmetre dins la cotilla musical de la cançó, el públic el sol consolar amb un “no passa res” sincer i solidari, tot i que també, de vegades, una mica pucetero. Els Manel, el grup ja mític i enyorat, cantaven també en el seu primer disc “no tenen swing i no ballen bé, també es preocupen i tenen psicòlegs i no passa res…”. I repetien: “I no passa res…”.

Enguany a les festes de Sant Antoni s’ha produït una revolució per a molta de gent inesperada i que fa només uns quants anys era impensable per a tothom. Hi ha hagut moments de la festa que les cinc figures de la colla de dimonis debutaven a la seva posició. Toni Lluís Reyes era el dimoni gros. En el paper de dimonis petits, Joan Toni Sunyer i Magdalena Pérez; com a Sant Antoni, Bernat Aguiló. I com a baciner, Toni Juan.

Magdalena Pérez no era debutant estricta, perquè ja havia ballat l’any passat al primer ball. Toni Juan era l’únic membre d’Aleixos i Pasturetes que continuava dins la comitiva, però ho feia en un paper nou per a ell, el de baciner.

És evident que els santantoniers de vena, els qui van darrere els dimonis, els qui els esperen a peu de fogueró o a ca seva, els qui, en una paraula, valoren cada any com ha anat la cosa, i ho fan in situ, mentre encara fan un ball els dimonis a Can Patxó, mentre els van darrere darrere cap a la colcada, o quan ja mengen el panet de trempó a la cotxeria de cals Pasturetes, tots aquests, dèiem, valoren com ha anat la cosa. Enguany, és evident, hi ha hagut comentaris per a tots els gusts, un fet que demostra la preocupació de la gent per la festa i els seus elements. El cert, però, és que els nous membres de la colla han superat amb nota la seva aparició. Fins i tot hi hagué un moment que una santantoniera històrica arribà a dir “em pareix veure ballar els dos Melis i en Toni Aleix”.

Els nostres nous dimonis, ballen bé, tenen swing, tenen personalitat i, alhora, serven la tradició. No formen part de l’essència familiar, però si de la festiva, i la seva actuació demostra, de forma indubtable, que els canvis han de venir, venen, i no passa res. És llei de vida. Les persones passam, la festa i el sentiment d’orgull de poble queda.
Que caldrà, per part dels agents de la festa, i també per part dels agents tensionadors, continuar cadascú amb el seu paper, és una evidència que neix del fet indiscutible que la festa manacorina de Sant Antoni és viva, evoluciona i, sobretot, és viva. Només les coses mortes queden ancorades en els anals del temps com una pedra fossilitzada.