Joan Gomila
L’entusiasme del Partit Popular de les Illes, davant la iniciativa de Francina Armengol perquè qui vulgui es pugui expressar en català al Congrés, es va veure ennuvolada per les ordres de n’Aznar de ser a Madrid i a Barcelona, sens falta, per fer bolic a la manifestació contra en Pedro Sánchez pel pacte amb els independentistes i tot aquell que no va de Vox. L’Amnistia, l’excusa perfecta. El cava encetat per fer honors a la passa històrica en favor de la llengua va restar sollant les taules de les delegacions populars i fent malbé les patates fregides; amb frustració va mullar fins i tot els festosos capells de cartó, els espanta-sogres i el paperí comprat a Eurocarnavales, per a tal celebració; perquè com deia la meva amiga del PP, a qui jo vot ulls clucs, i jo li don la raó en tot “a noltros a estimar es català no mos han de donar lliçons ningú, perquè som és qui l’estimam més de tots, com an es canonge de Sant Cirga, tot i que mos estimaríem més dir-li mallorquí, que és com xerr a nes meus fills”. Ho deia enfadada. Jo, mentre li torcava les baves que li havia deixat el cocarroi de verdura que s’empassava golafre segons abans del toc de corneta aznarià, amb allò de rovegar enfadada, i li deia que convendria demostrar-ho això d’estimar la llengua i apuntalava, pobre de mi, que això de tenir com a companys de viatge els de Vox no semblava la millor estratègia. Jo que com saps som dels teus, Margalideta, li vaig afegir. D’un mocador de paper vaig haver de passar a un pedaç de cuina, perquè allò ja no era salivera, era un brollador. “Tu (alguns del partit l’accentuen Tú) no ets, ni has estat mai des nostros, o te penses que no t’he vist demanat es tren i altres coses pitjors”. ¿Pitjor que poder anar amb colcadura sense haver de manar? Però si això Europa en va ple, Margalida. I no em diguis Margalida que fa antic i del pe se eme. Sobretot els mallorquins, menorquins, eivissencs, formenteres, els de sa Dragonera, Cabrera, Sa Conillera i els des Vedrà i també els de s’Illot de S’Illot han xerrat i han votat i han volgut que ens entenguem amb Vox”. Li intent fer entendre que potser l’electorat no ha volgut dir això i que del cansament de vuit anys de govern d’esquerres, els més cansats de tots han estat els de Podem, i que una bona part, per allò que és de franc anar contra tot, s’han passat a l’extrema dreta, i ara resulta que aquells que ens feien poll els tenim de parella de ball.
“Marga: deixar en mans de l’extrema dreta la ideologia i les eines per matar la llengua pròpia ens fa als del PP els màxims executors de la iniciativa! Que no ho veus, Marga? Que a una societat amb tanta immigració, sobretot una immigració que sent tanta aversió, com també gent nostra, per la llengua pròpia, alguna cosa s’hauria de fer i no només posar en Llorencet d’Alaró o en Guillem Pelliseta al capdavant de la cultura -persones que respect-, però que per molt que s’esforcin a omplir el safareig amb iniciatives culturals si el gruix de la població, que no vol ni sentir parlar de llengua catalana, li donam les eines per buidar-lo, d’aquesta aigua, més tard o més d’hora no en beurem, i molt possiblement el mallorquí que xerres als teus fills ja no el podràs xerrar mai de mai als teus néts, per molt que hagin nascut a Mallorca i duguin la samarreta d’Abdón Prats! Per què em mires així, Margalida?” Les ninetes dels ulls eren dos punyals. Esborrades eren les rialles de la nit electoral. “O tu no saps que vivim a Espanya?”. “O tu no saps que si hem de governar hem de tenir ets apoyos polítics?”. “Me’n vaig, insolent” em diu exaltada. Gira coa i se’n va restant jo amb el pedaç a la cuina a una mà i la fregadora de trespol a una altra.
I és això: comandar. ¿Pel bé d’Espanya? O pel bé de la butxaca; la corrupció econòmica; la corrupció moral de la instigació al transfuguisme; els ponts amb la jurisprudència fins a fer-la caure dins la cuneta del descrèdit; els mitjans de comunicació de Madrid en mans de grups econòmics afins per obtenir concessions milionàries de l’estat en obra pública; la col·locació dels amics i amigues fent creure que aprimen l’administració; el idioma común (¿I si a partir d’ara en feim el català de l’idioma comú, com s’ho prendrien?) i l’herència franquista que España es una unidad de destino en lo universal. ¿I si no ho és, dins la grandiositat del cosmos, una unitat infinita, si tan sols fos una fantasia d’uns fanàtics, Marga, en quina fe hauràs cregut?
I jo me’n vaig venir amb un capellet de vidre, i els al·lots pel camí, maquets i maquets i no me’n deixaren bocí.
Serveixi aquest article d’homenatge a Felipe Gonzàlez i Alfonso Guerra per tanta claredat.
