[/pullquote]
Avui podem dir que Sion Fullana és un fotògraf professional.
La meva formació és totalment autodidacta. Vaig arribar a la fotografia per casualitat, gràcies a Nova York, sense haver-ne estudiat la tècnica. Vuit anys després en continuu aprenent. Cert és que el periodisme em va ensenyar a contar històries, i que el cinema m’ensenya a enquadrar-les. M’interessa contar històries que siguin molt cinematogràfiques, emmarcar fragments de vida o de personatges, de manera que la imatge conti qualque cosa més. La meva missió és posar una mica de llum. Avui en dia hi ha molta obsessió en com es fan les fotos i en les eines, i molt poc interès en quines imatges capturam. Més que el “com”, la pregunta adequada en veure una imatge hauria de ser el “perquè”. No tothom fotografia per ser fotògraf professional, fins i tot a nivell d’usuari pots aconseguir que les teves fotografies expressin. Faig fotografies amb el mòbil, molt centrat en l’storytelling, en allò que vull contar… Però avui tot això es desvirtua, a Instagram, per exemple, ja no pots fer servir l’etiqueta d’street photography, perquè la gent l’ha destruïda. Ja no té l’essència del moviment artístic que pretén radiografiar la vida a la ciutat.
Com es fa per ser fotògraf professional en un món en què tothom té accés a tantes eines per retratar?
És virtualment impossible. Sempre hi haurà un espai per a la gent que tendran un estudi fotogràfic, i que són capaços de fer fotos afavoridores i professionals. per això sempre hi haurà un públic i una audiència. Ara bé, molts de diaris s’han carregat el departament gràfic. No hi ha criteri ètic ni estètic, i així es va demostrar en el tractament gràfic dels atemptats a Barcelona, perquè no hi ha ningú que tengui un coneixement sobre el que vol dir una imatge, el que expressa. D’altra banda hi ha els influencers, que és gent amb molts de seguidors a les xarxes, de vegades comprats, encara que això la gent no ho veu. Avui les empreses ja no van al professional. Reps missatges com “m’encanta el que fas, o m’encanta la teva trajectòria”, però de fer exposicions ni menges ni pagues el lloguer.
Aleshores…
Vius de feines d’encàrrec, de publicitat, de fer feina amb marques o empreses… El problema és que al món en general, i a Espanya encara més, al que és intangible no se li dóna valor. Si només existeix a internet, ningú vol pagar per allò.
A Nova York t’hi senties més còmode, en aquest aspecte.
Sí. Hi he guanyat experiència i m’ha permès pujar escalons. Allà tenies feines corporatives d’un dia, però només amb una podies cobrar quatre mesos d’un sou. També és ver que hi ha molta competència i que es fa complicat tenir una continuïtat.
Ens van una passa davant en la valoració del món de les xarxes?
No ens van tan a davant. La difer`ncia tal vegada és que en el mercat artístic o fotogràfic, en els museu i galeries hi ha més moviment. Aquí hi ha poca cultura de la fotografia. En una exposició et cedeixen l’espai, un ordinador, et paguen el catàleg i donen un estipendi a l’artista per la feina feta. Això és un luxe. Aquí, en canvi, produeixes tu tot el treball, el poses a la venda i el galerista es queda un cinquanta per cent del que es ven.
En el món de les arts parlam sempre d’allò que és bo o del que és dolent. Fins a quin punt podem ser objectius?
Amb la fotografia em costa de vegades expressar-ho intel·lectualment o amb paraules perquè valor l’efecte que té a nivell emocional, creatiu, interior, em mou alguna cosa. Per exemple, Elliot Erwitt, un dels mestres de la fotografia de carrer, té una ironia visual… Has de saber valorar aquestes coses. Per exemple, hi ha una foto del funeral de John Fitzgerald Kennedy feta des de dalt. S’hi veu na Jackie Kennedy davall un vel que plora. No penses si és en blanc i negre o en color, i si està ben contrastaa. Simplement, perceps que aquella foto transmet molt, i quan la mires et trobes a tu mateix plorós. Avui se cerquen les millors lents, les millors càmeres, però la gent retrata paisatges i postes de sol que són molt guapes i perfectes tècnicament, però no es diferencien les unes de les altres. L’eina per una banda ha permès massificar la creació fotogràfica i quan molta gent fa el mateix, la qualitat disminueix, però també és cert que gent que mai no s’havia atrevit a crear, treu de sobte una vena creativa molt interessant, fet que demostra que no és l’eina, l’important, sinó l’ull, la personalitat, la teva educació visual.
I tot això amb un mòbil.
Una de les coses que em va facilitar l’entrada al món de la fotografia tenir un dels primers telèfons intel·ligents. Sempre m’havia apassionat la fotografia, però mai pensava que pogués tenir l’ull per mirar les coses. Ho trobava molt difícil. Hi vaig arribar accidentalment, a través de l’escriptura. Publicava a la plataforma fotolog, on escrivia coses que passaven al país o a la ciutat. La imatge era una excusa. Ja a Nova York feia fotos de baixa qualitat, amb molt de gra, que també és un element molt pictòric. Vaig perdre aquell primer mòbil i el que avui és el meu home em va regalar el segon Iphone, el 3G. Feia fotos més ràpides, de més qualitat i, a més, guanyava invisibilitat per fer les fotos.
Demanes permís a la gent per fer les fotos?
Cal fer-les a partir de l’ètica, la sensibilitat, l’empatia. El moviment Bruce Gilden fotografia la gent al carrer i et foten la foto amb el flaix a la cara. Són fotos poc afavoridores, molt efectistes, però les trob molt lletges, perquè suposen una violació de l’espai personal. Jo no deman permís quan faig una foto, però mir sempre de treure una cara bona o afavoridora. Allò que jo no voldria que fotografiassin de mi, no ho faig als altres. Per exemple, el plor, que és un moment molt profund, molt privat… No m’hi puc immiscuir. Jo no ho penjaria mai. D’això jo en dic antifotos.
Fas fotos de denúncia, amb missatge?
Tres fotògrafs espanyols férem una exposició a Nova York, apadrinada per Elvira Lindo. Cadascú tenia un estil molt diferent. Un de moda, un d’aniversaris i festes infantils de gent amb dolbers i la meva fotografia de carrer. Ho vaig titula “L’illa interior”. Som illenc i ho seré sempre allà on vagi.Una illa sempre té concepció d’espai tancat, ganes d’explorar. A més també he estat a Cuba i a Manhattan. Les ciutats, a més, també són com una illa: estam envoltats de gent tot lo dia, però hi ha gent molt tota sola. Pots estar enmig de vuit milions de persones i sentir-te el més tot sol del món.
T’has trobat amb gent que no volia que la retratassis?
Una dona afroamericana va entrar en el metro. A mi les energies m’arriben molt, som molt empàtic. La vaig veure a punt de rebentar, crispada. Duia un nin petit que era tot el contrari, la dolçor personificada. Aquell contrast em va agradar i els vaig fer dues fotos. Ella ho va veure en el reflex del vidre, i em va començar a cridar, perquè es pensava que la filmava. Va venir i em va agafar el braç, no em deixava partir. No vaig esborrar la foto, però tampoc no la vaig publicar ni la vendria mai. Sí que la vaig publicar a un article on explicava el que havia passat. Una altra vegada em vaig fer un autorretrat i ella es va pensar que la fotografiava a ella, em va envestir com un rinceront i em va pegar un cop de puny a la boca. També hi ha el cas invers, que faig palès amb el projecte Strangers No More (“Des-coneguts”). És gent que s’ha trobat en fotografies meves a Instagram. Hem entrat en contacte i els he fet un retrat amb la foto. Aquesta gent sempre s’han mostrat entusiasmats, i això és normal, perquè jo sempre intent agafar una cara positiva, fins i tot en les fotos que denunciïn alguna cosa.
Una gran ciutat és més adequada per a la fotografia de carrer?
A un lloc petit la diversitat no té la mateixa intensitat. A Manacor no vas dins un metro. A més, als llocs petits la gent està molt més pendent de tot, i és més agressiva. A les grans ciutats no tenen tanta por, i això t’ajuda a capturar situacions molt més espontànies. És famós, per exemple, el reportatge de Damon Winters sobre sodlats americans. Els feia les fotos amb el mòbil i ells estaven molt més relaxats, no tan pendents d’una càmera o d’un flaix. Sortien imatges molt més íntimes, de soldats abraçats, llegint, mirant la tele… Ara s’ha tornat a girar la truita: la gent relaciona immediatament telèfon i xarxes socials. També hi ha molta paranoia, en aquest tema.
Tens 70.000 seguidors a Instagram.
Sí. Vaig començar gairebé al principi, quan duien dos mesos, el meu home també feia fotos. Instagram ens va afegir a la llista d’usuaris suggerits. Se’ns afegien cent seguidors cada dia, molta de gent jove. Posaves una foto i automàticament rebies 35 missatges d’spam. Demanàrem que ens traguessin d’aquella llista. Instagram va començar com una plataforma artística i ara molta de gent l’empra com una xarxa social més. Ja no prima la qualitat, sinó els numerets.
Es pot viure de l’art a Mallorca? Com veus el panorama artístic?
A Mallorca per desgràcia, sempre hi ha molta politització. L’única manera d’obrir portes és cercar-les i fer la bona a qualcú. A més, a les institucions sempre hi ha molts de canvis, no hi ha aquesta cultura de defensar els artistes d’aquí. Només hi ha oportunitats per als consagrats de sempre. Aquí he creat menys, tot i que he tengut presència a mitjans. Ningú m’ha dit mai “per què no feim qualque cosa”. En aquest sentit de vegades em fa enveja aquella idea molt catalana, molt francesa de defensar els seus artistes.