Skip to content

Jaume Mesquida: escriure des de la humilitat i la perseverança

Manel Santana i Morro

La fusta i les paraules poden lligar, poden estar enganxades com a dues parts d’un tot. Almenys aquesta fou la meva percepció després de conversar amb Jaume Mesquida. Fa uns anys vaig saber d’ell i de la seva poesia. Em varen agradar els seus escrits, el voraviu d’uns versos, d’uns llibres rere els quals brolla la veracitat d’uns sentiments convertits en una manera de viure i estar.

Quedàrem en un cafè de la plaça de Ramon Llull a les quatre de la tarda. No feia el fred gèlid dels dies anteriors i conversàrem en una terrassa. Jo li vaig demanar moltes coses, potser massa, i ell em respongué, m’explicà. Ell demanà i s’empassà un tallat mentre em responia i jo una cervesa. S’explicà i posà a sobre de la taula la seva mirada, els mateixos ulls que trasplanta en els seus poemaris.
Jaume Mesquida nasqué el 1948 a Palma. El seu pare era futbolista. Visqueren a Palma i després a Alacant en un periple familiar rere les passes del pare esportista. Finalment, tornaren a Manacor i estudià a La Salle. Hi anà poc temps. A 15 anys s’inicià com a fuster. Tengué una empresa de fusteria en aquells anys en els quals voltar per Manacor era estar embolcallat de perfum de viruta, vernís i serradís amb el rerefons de la serra mecànica. La ciutat industrial, amuntegada que mirava al progrés i fitorava el temps no engolí el seu afany de ser poeta. A vint anys comença a escriure poesia en castellà. Des d’aleshores això no l’ha abandonat. Afirma que la poesia és un pilar fonamental del seu viure, és una manera d’estar al món per a traslladar al paper els pensaments, les angoixes, els ploms i els somriures. Aquell primer poemari tengué per títol La voz acorralada (1979) editada per Pit de Roure al capdavant de la qual hi havia l’escriptor granadí José López “Varos”. Aquell primer títol era una vertadera declaració d’intencions: en Jaume escriu poesia pessimista o almenys coberta parcialment d’un vel de suspicàcia.
Jo li deman els motius, les raons de la seva opció per la lletra, la poesia voluntàriament enfosquida. Ell em respon sense embuts: escriu així perquè veu la vida amb pessimisme, és conscient de la part de patiment adherida a la naturalesa humana Així i tot, em confessa tot mirant-me als ulls que en qualque moment hi ha esperança, però l’hem de trobar, si llegim acuradament la seva obra i l’escodrinyam podrem accedir a les seves escletxes de llum en un cel encapotat.
Al seu darrer poemari, Torxes en la fosca (2022) hi podem trobar prou exemples:

Som com una làmpada apagada
que mai no s’encendrà
per il·luminar uns ulls
que no volen veure.

A 40 anys feu un gir. S’adonà de les seves carències i ignoràncies en la llengua pròpia. I apostà pel català. Novament la perseverança, l’esforç. S’apuntà a classes a l’Escola Municipal de Mallorquí. Tengué confiança en les seves potencialitats i trobà el suport d’altres. Si abans havia estat José López ara, ja al decenni dels vuitanta, fou en Miquel Àngel Riera. Els resultats no es feren esperar i va treure Retorn cap enlloc (1986). El llibre feia part de la col·lecció El Turó patrocinada per una caixa d’estalvis. En Jaume Fuster s’havia fet, definitivament poeta entre els homes i les dones.
Com seria llarg anomenar per falta d’espai tots els seus llibres fins ara publicats, sí que diré que són un total de 76 (42 en castellà, 28 en català, 3 en bilingüe, dues antologies una en cada llengua i fins i tot un traduït al francès).
També a Torxes dins la fosca (2022):

Jo som com aquest animal de la por
que arraulit entre les tenebres
es manté a l’aguait
cercant que als seus ulls
els enllumeni l’antic sol
que abans els enllumenava.

Jaume és l’animal de la por, tots nosaltres en un moment o d’altre de la vida ens convertim en animals atrapats per la paüra. L’amor, la vida, la mort, la nostàlgia són els grans temes que aborda. Com la majoria dels poetes. Ell, però, ho fa d’una manera personalíssima perquè ha trobat les seves veus pròpies. Així de vegades hem trobat un Mesquida melancòlic, en d’altres un Mesquida reflexiu, amarat de filosofia, o un Mesquida convertit en una mar embravida, combativa. Aquest és el cas d‘Obol de Silenci (2003) on aborda magistralment la nafra de la Guerra Civil a Manacor.
Hi ha una sèrie de coses clares: aquella guerra fou un desastre en el qual molta gent es convertí en selvatgina. En aquella guerra es va exercir violència extremada. Els homes es convertiren en llops assedegats de sang i venjança. Jaume Mesquida, sensible i compromès amb el dolor de moltes famílies en va fer aquest llibre com a homenatge a les víctimes i alhora testimoni del dolor. M’agrada molt aquest llibre, molt:

En aquesta terra la llengua del sol llepa totes les ferides
però la pluja mai no ha aconseguit netejar totes
les taques de sang.

Una terra nafrada, condemnada a la injustícia mentre hi hagi una sola persona assassinada mal enterrada a Son Coletes o en d’altres fosses comunes:

Els vells boscs d’alzines han estat tancats de romeguers
i empresonada ha estat la nostra terra amb mates
de ferros forjats i espines salvatges.

Però Òbol de Silenci és un llibre sense rancor en el qual el poeta es situa ben al costat de qui ha patit i alhora udola per a restablir la veritat.
La lectura de la poesia de Jaume Mesquida aconsegueix que puguem tastar el vessant més fràgil de la naturalesa humana. Perquè el poeta s’obre en canal, arriba al voraviu dels sentiments i ens transmet el dolor, el desengany, la pèrdua, el desflorament i el clivell. Però recordem que sempre hi ha una escletxa fina per on entra la llum i la gota pluja necessària per a reeixir.
Però el poeta és en molts casos un desconegut al seu país petit de fusters, perles i teatre. S’ha prodigat poc? No s’ha sabut vendre? És tímid i reservat? Potser una mica de tot. El que tenc clar és que estam davant un home incapaç de donar una colzada a algú altre per a sortir en les fotos. Estam davant un artesà de la paraula que no s’ha fet el trobadís en els cercles literaris. Però reconeixements n’ha rebut en forma de premis. Concretament, ha guanyat els de Lloseta, Pollença, Santanyí, Baniarjó (País Valencià), Igualada (Catalunya) i Alcalà d’Henares (Madrid). No és poca cosa. Gens poca cosa. Però a casa potser no estaria de més posar els ulls en la seva obra.
Podríem escriure moltes més coses d’ell. Una: Mesquida col·laborà uns anys en el setmanari Manacor Comarcal i també a Perlas y Cuevas. Dues: és autor de reculls d’aforismes prou interessants. Tres: vos recoman apassionadament la lectura de Torxes dins la fosca, el seu darrer llibre. I quatre: aviat traurà al carrer dues obres més: I de sobte la fosca (editat per Stonberg) i Fragmentos inconexos de un libro inacabado (Vitruvio).
Aquest reportatge acaba amb una confessió: m’agrada i em fa feliç que a les bones persones les coses les vagin bé. I m’agrada admirar aquesta casta de persones, com en Jaume Mesquida.

Back To Top
Search