Jaume Santandreu (Manacor, 1938) és escriptor, activista i “procurador de la marginàlia mallorquina”. Parlam amb ell sobre el seu nou llibre, Déu Méu.
Què hi trobarà el lector a Déu Meu?
En Toni Serra, un expert en lectura i escriptura i autor del pròleg del llibre, diu que el lector es trobarà a ell mateix. És com quan un es despulla davant d’un altre amb una sinceritat brutal. L’altra persona o es tapa o es descobreix, no pot ser indiferent. És un llibre que t’enfronta amb tu mateix i amb la realitat.
Quines diferències diries que hi ha amb els gairebé 40 llibres publicats?
Llevat dels llibres de poesia, que són molt directes, en els altres llibres vaig molt disfressat, perquè són novel·les i sempre puc dir que el personatge és diferent de jo. És la primera vegada que parl jo directament.
És més personal i introspectiu?
Sí. És personal i de tal forma que li don tota la culpa a Déu.
Qui és el teu Déu? Encaixa amb el Déu cristià?
La tesi del llibre és que no és Déu qui ha creat l’home a imatge i semblança sinó que és l’home qui ha creat Déu. Jo crec que el meu Déu és el que nascut amb mi i morirà amb mi i està dins del meu cor es podria dur bastant bé amb Jesús de Natzaret. Ara bé, Jesús també es va fer el seu Déu i a vegades hi ha coses que em xoquen… Jo no sé si Déu existeix però estic segur de què si existeix, és seguríssim que no és com ens l’han pintat: el Déu que han creat els poderosos per dominar-nos no pot existir mai.
Dius al teu blog que és literatura 2 o 3.zero. T’agraden les noves tecnologies?
No és que m’interessin però aquest llibre se sotmet molt a les noves tecnologies. Aquest llibre són sonets en prosa de 220 paraules i tot va sorgir quan Jaume Mateu em va descobrir que l’ordinador et comptava les paraules d’un document just pitjant un botó. Això va ser un descobriment i m’obliga a una disciplina. Jo som un abusador dels adjectius i d’aquesta manera, comptant les paraules, em sotmet a un espai predeterminat.
El procés d’escriptura és diferent del que havies utilitzat fins ara.
Sí, totalment. Jo quan escric novel·la tenc de referent en Miquel Àngel Riera o en Proust i aquí no, és molt més directe.
En quina època vital s’emmarca Déu Meu?
És una obra de vellesca, com un testament vital… És un intent de síntesi abans de deixar-vos tranquils.
Oriol Junqueras ha fet l’epíleg i xerres d’ell com el teu Crist Salvador. Com així?
Sí. El que volia fer amb la presentació d’aquest llibre és una eucaristia amb n’Oriol Junqueras i la resta de presos polítics. Quan em trob amb la figura de n’Oriol Junqueras, l’únic referent que em ve al cap és Jesús de Natzar
