“Fa vides que t’estim, fa dues vides: / tota la que t’estim, martiritzada, / i aquella, armada, la més bella, tota / la que m’estimes”. Són uns versos de L’hora verda, el primer llibre de poemes de Jaume Vidal Alcover. Nascut a Manacor el 1923, Vidal Alcover va formar part d’una generació de poetes que ha forjat el camí de la catalanitat mallorquina en les generacions posteriors. Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Llorenç Moyà foren els seus companys de generació literària. Polemista abrandat, estudiós acurat, savi, gran coneixedor de les lletres catalanes i dels clàssics universals en general, Jaume Vidal Alcover va ser també un agitador de consciències, un mestre, un d’aquells líders carismàtics que, d’una manera o d’una altra, calen fondo per allà on passen.
Enguany fa cent anys del seu naixement i podem dir que si no fos per determinats reconeixements i recordances més o menys oficials, sembla com si a Manacor, a Mallorca, la seva figura i la seva obra s’esfilagarsassin com un pedaç estès a l’embat del temps, al sol inclement dels estius, a la pluja pertinaç dels hiverns. Cert és que hi té, a Manacor, una escola dedicada, el CEIP Jaume Vidal Alcover, però també ho és que entre la població general, i com més jove més, tant la figura com l’obra de Jaume Vidal Alcover no són ni conegudes, ni estimades, ni apreciades.
És, si més no, preocupant que un personatge de la transcendència intel·lectual, creativa i nacional de Jaume Vidal Alcover avui no passi de ser, en el millor dels casos, un nom damunt un paper amb una tirallonga d’obres escrites. Una llàstima. El temps, implacable i veloç actua com una piconadora del llegat dels homes i dones que ens han precedit, i el present, sempre més important, sempre més avinent, sempre més voraç i egòlatra, no sembla deixar espai per a la memòria, tan necessària, de l’obra dels qui ens han precedit.
No és sobrer, idò, que aquí i ara, presentíssims, reivindiquem l’herència manacorina de Jaume Vidal Alcover, savi catalaníssim, poeta vigorós, carismàtic adalil del coneixement. No tenir-lo en ment és un sacrilegi contra una forma de viure, contra una manera d’entendre el món, contra una controvèrsia sana i entusiasta, contra la polèmica que ens fa créixer com a persones i com a pobles, contra els versos torrencials, fresquíssims i abrandats que ens va deixar reivindicant un estil de vida i un estil d’escriure.
Ara que Adia Edicions recupera els seus llibres de poemes i, a més, ens en du un grapat gros d’inedits, ara que fa cent anys que va néixer, és hora de reivindicar-lo. Llegir-lo en serà la millor manera. Gaudiu-ne.
