L’Associació Cultural Glosadors de Mallorca té la seu al Molí d’en Polit. Cada dimarts, els glosadors, es veuen allà per practicar.
La glosa improvisada ha reviscolat ferm els darrers anys. Així com fa dues dècades quedaven tres o quatre glosadors de picat capaços de sortir a fer un combat davant el públic, ara n’hi ha prop d’una trentena. Molts d’ells són joves, i la gran majoria tenen un llarg camí per davant. El perill de la desaparició de la glosa, o de la seva folklorització, ara per ara, ja no existeix.
Com ha estat possible aquesta revifalla? En part gràcies a la determinació i la tenacitat de dues associacions que, una darrere l’altra, apostaren per la recuperació d’aquest art: el Canonge de Santa Cirga, primer, i l’Associació Cultural Glosadors de Mallorca, després. Tant una com l’altra organitzaren tallers i glosades per trobar nous glosadors i escampar la glosa arreu.
Sempre hi ha hagut, en menor o major grau, la creença que la glosa és un do que només tenen unes determinades persones, que la capacitat d’improvisar versos és un regal que els ha caigut del cel o qui sap d’on. I que les persones que no tenen aquest do, ho poden deixar anar. Tanmateix, els mateixos glosadors, són els primers que ho neguen, segurament perquè només ells saben l’esforç que han hagut de fer per arribar a ser capaços de fer allò que fan.
L’Associació Cultural Glosadors de Mallorca aglutina tots els glosadors que hi ha a l’actualitat. El més jove deu tenir 22 anys i el major, 74. Hi ha cinc dones. Els glosadors i glosadores són de pobles tan diversos i distants com Pollença, Sa Pobla, Sóller, Selva, Felanitx, Algaida, Bunyola… Tanmateix, Manacor guanya per golejada. Fins a nou glosadors són manacorins. Per això, i per la tradició glosadorística que hi ha a Manacor, aquí hi tenen la seva seu, al Molí d’en Polit. Cada dimarts, sens falta, es veuen per practicar, per entrenar-se. Aquesta setmana, ens han obert la porta de la glosa.
Els tallers
Sigui per veterania, carisma, qualitat o lideratge; els tallers de cada dimarts els dirigeix gairebé sempre en Mateu Xurí. Ell va ser, sense cap mena de dubte, l’iniciador del canvi i de la recuperació de la glosa. “Ja fa més de deu anys que ens trobam un pic per setmana, els glosadors, per practicar i jugar amb la glosa, així i tot no deixa de ser una excusa per poder-nos veure i conviure, per fer grup i cercar la cohesió. L’associacionisme dins els glosadors ha ajudat molt que les coses estiguin com estan, perquè hem de ser conscients que no basta un taller, ni deu, ni vint per aprendre a glosar; i que aquest aprenentatge sol ser més en solitari que no en gran grup. Tot glosador per arribar a ser-ho ha de voltar i voltar durant moltes hores dins el seu propi interior, i ha de tenir el seu cervellet actiu en tot moment, per cercar aquella glosa que tal vegada no dirà ni cantarà, però que ell sabrà que l’ha feta.”
Els glosadors
Què troben els glosadors d’ells mateixos? Com començaren en aquest món? Decidiren un moment determinat fer-se glosadors? Ho són sense haver-s’ho proposat? Com s’entrenen, si és que ho fan? Tot això aprofitàrem per demanar-los dimarts. I hi va haver tanta diversitat de respostes com de glosadors. Per exemple, en la manera de començar, o en l’edat que tenien quan començaren. En Xisco Muñoz és el major, té 74 anys, però s’hi va posar tard: “Record un dia que vaig anar a veure una trobada, havien vengut glosadors murcians, al teatre; les gloses a jo ja m’agradaven, però aquest dia vaig dir: jo vull fer això. Tanmateix varen passar un parell d’anys fins que vaig començar a anar als tallers que feien a Mirabó.” Aquesta trobada que ens conta en Xisco va ser devers l’any 2000, això vol dir que no va començar a glosar damunt els escenaris fins passada la cinquantena d’anys. L’altre extrem és en Pau Riera, que ara té 25 anys i que quan anava a l’institut ja va fer el seu primer taller. “Devia tenir 15 anys, el que passa que llavors me vaig aturar i fins als 20 no m’hi vaig tornar a posar.” En Macià Ferrer, per la seva banda, va començar l’any 2004, tenia aleshores 25 anys i va descobrir la glosa a través d’un fòrum d’internet. Tot d’una se’n va enamorar. Aquest sentiment, de topar inesperadament amb una cosa que et trasbalsa i et canvia, l’ha experimentat més d’un glosador. Hi ha un dia a partir del qual, ja no pots viure sense la glosa. Diu el Mosset: “Jo tenia vuit anys quan vaig sentir cantar la primera glosa, ni tan sols era improvisada, era una cançó de repertori, però em va fascinar, i vaig dir, jo faré això.” I en Miquel Servera: “El primer pic que vaig anar a una ximbombada del Bar Mallorquí em va marcar, tenia una glosera rabiosa, no cabia dins jo.” Aquest dia també va dir: “Jo vull fer això.”
Però, que més ha de tenir un glosador, a banda, d’aquesta pulsió que l’empeny a glosar? “Facilitat de paraula”, diu en Ramon; “Sobretot tenir ganes de dir coses, i passar gust d’allò que fas” diu en Miquel. “Estar connectat amb allò que passa al teu voltant”, n’Alícia. “Sí, i saber per a qui gloses” afegeix na Pipiu. “També has de ser valent, i generós”, diu en Macià. “I humil” conclou es Mosset.
No pareixen, de cap manera, qualitats sobrehumanes. Però, amb això basta? Vos resulta fàcil, glosar, a vosaltres? O vos topau amb dificultats? “I tant, que hi ha dificultats” Diuen, gairebé tots a l’uníson. Quines? “Encabir tot allò que vols dir dins una glosa, amb la rima, el cant, la mètrica; posar-hi missatge… Són moltes coses, no és fàcil.” Diu en Xavi Ferriol. “Per jo el que ho complica més és la rapidesa del procés, la instantaneïtat” reflexiona en Tomeu Fus. I el Mosset: “Per jo és difícil dir sense dir, insinuar, i que la gent entengui allò que reament vols dir.” “Sí”, confirma n’Alícia: “A vegades hi ha molta diferència entre allò que vols dir i el que acabes dient.”
I com es poden superar totes aquestes dificultats? Pau: “Practicant i escoltant els qui tens devora, a banda de venir a fer taller cada setmana.” Macià: “A mi m’ajuda llegir i escoltar cultura popular.” Alícia: “A mi, fer gloses escrites.” Ramon: “Jo practic pels grups de WhatsApp, fent gloses amb els companys…” Mosset: “Jo, quan visc una situació en la qual s’escau fer una glosa, la faig, i això és gairebé sempre.” És el mateix que fa en Xisco Muñoz; segur que si qualque dia l’heu topat pel carrer, vos n’ha fet una, de glosa, amb una rialla d’orella a orella. Com diu en Miquel Servera: “Glosar, glosar i glosar.”
