Antoni Tugores
Joan Bonet i Nadal (Manacor, 1929), en Bonet de ses pipes, va morir la setmana passada als 88 anys, a la seva casa dels Hostalets de Ciutat, on residia des de la seva infància.
Resulta difícil deslligar la vida i l’activitat singular de Joan Bonet de la del seu pare i mestre en l’art de fer pipes, Sebastià Bonet Garí, de qui ho heretà gairebé tot: la bonhomia, les conviccions i l’enginy de fer les pipes més curioses, sempre úniques.
Per saber com es va iniciar Joan Bonet en l’activitat de fer pipes resulta imprescindible conèixer com començà el seu pare a produir-les de manera totalment artesanal i heroica, dins la presó de Manacor.
Sebastià Bonet Garí, també nascut a Manacor, va ser engolit per la repressió franquista i va patir una llarga estada a la presó de Manacor i a altres centres de reclusió, com a la Colònia Penitenciària de Formentera. El delicte que va merèixer un càstig tan sever no va ser altre que la seva filiació republicana. No el pogueren acusar de res més.
Detingut els primers dies d’agost de 1936, fou empresonat inicialment a Palma. Estabilitzada la situació a Mallorca –és un dir–, quan s’havien acabat les tretes indiscriminades i quan les execucions ja no eren incontrolades (les controlades no eren sinònimes de justícia), es trobava a la presó de Manacor quan es va donar un cas extraordinari de cooperació entre totes les parts implicades, aportant els presos laboriositat i enginy, mentre que la direcció del centre posava la resta: bona disposició i el cobrament de comissions. Qui afirma que durant el franquisme no existia la corrupció?
L’any 1938, a la presó de Manacor –actual Palau de Justícia– hi havia encara uns setanta presos polítics i dos comuns, tots ells mallorquins. Va ser en aquells mesos, quan semblava que la guerra entrava dins el capavall, quan a dos presos que habitualment realitzaven treballs manuals d’artesania per matar les llargues hores de captiveri (anells, barbades, caixetes de fusta i articles semblants) se’ls va ocórrer fer algunes pipes. Segons em contà en Joan Bonet, un dels venedors de pipes, un tal Botey, es va assabentar del treball dels presos i feu un primer encàrrec. La satisfacció va ser total (cal dir que en aquells moments no es podien importar productes de l’exterior per l’aïllament espanyol) i el tal senyor Botey es comprometé davant el director de la presó a comprar tota la producció de pipes del centre penitenciari, sempre que es mantingués aquell estàndard de qualitat.
De seguida, els més enginyosos i decidits organitzaren el taller, d’acord amb Damià Rigo, cap de la presó, mentre prometien a aquest una comissió sobre totes les vendes. Amb el temps saberen que aquesta comissió se sumava a la que també li donaven els compradors, que s’afegia als descomptes que assolia en les compres dels materials emprats, menys la fusta, que aportava Bartomeu Nadal, Gomila, i el seu sogre, Miquel Femenias, l’amo de Son Figuera. Les soques d’ametler es duien a serrar a can Nofre Ferrer, Cama, a l’actual plaça de sa Mora. Els dos impulsors del taller eren Sebastià Bonet Garí, el pare d’en Joan, i Antoni Oliver Mesquida, Poll o Pollet. Els dos, bons treballadors de la fusta.
Més presos s’incorporaren a aquella petita i primitiva, però pulcra indústria pipera, realitzant la tasca en cadena, com a les grans fàbriques, salvant totes les distàncies: uns foradaven la fusta, altres la raspaven i llimaven, altres la fregaven amb paper de vidre; cadascun aportava segons la seva habilitat i capacitat. Tomeu Pinya, llauner de professió, posava les virolles metàli·liques a les pipes, emprant per fer-ho l’estany dels pots de llauna de llet condensada, en un cas precursor de l’actual tendència de la reutilització i el reciclatge.
Els modests fabricants anaren modernitzant el seu taller, convertint el mecanisme d’una bicicleta, capgirada a terra i rodes a l’aire, que amb la força motriu dels braços dels presos més forçuts, s’havia convertit en una barrina perfecta. Cada cop més ben organitzats, els presos manacorins assoliren una producció punta de trenta pipes diàries, quasi un milenar mensual. La permissivitat i la col·laboració en el procés del cap de la presó –i l’interès, sens dubte– possibilità que aquells homes, privats de llibertat, tinguessin uns guanys que, encara que fossin modests, els permetien, fins i tot, aidar econòmicament les seves famílies.
Amb l’únic que hagueren de fer concessions per compensar la comprensió trobada (a més de les comissions del cap de la presó, clar) va ser en qüestions de pràctiques religioses, malgrat que alguns no eren especialment ni excessivament devots. D’aquesta activitat religiosa hi ha força documents a la premsa de l’època: arran de la festa de Pasqua de 1937 i després d’assistir a unes plàtiques del pare Bordoy i a la missa del rector Antoni Truyols, Rafelino, les margaritas (seció femenina del Requetè) serviren una xocolatada als presos. Es troben documentades les funcions religioses de mossèn Joan Aguiló per Tots Sants o Nadal de 1938, així com la comunió pasqual dels presos l’any 1939, amb una missa solemne, que comptà fins i tot amb un cor. Els presos s’hagueren d’empassar els sermons de mossèn Josep Font i Arbós, que els donà uns exercicis espirituals durant una setmana. Això i escoltar un sermó del bisbe suposà als presos un berenar extraordinari i refermà el correcte funcionament de la indústria pipera.
Per demostrar la seva bona predisposició i per poder continuar amb una activitat que suposava la supervivència de les seves famílies, un any, fins i tot, escenificaren el Rei Herodes; el paper principal, d’Herodes, el representava un pres comú.
Quan l’any 1941 Sebastià Bonet sortí finalment en llibertat, pensà que res millor que continuar amb l’activitat de pipaire i muntà un petit taller de pipes a Ciutat, ja que no podia tornar a Manacor, ciutat de la que estava desterrat. Per iniciar la tasca, pogué comptar amb les eines que li correspongueren de la liquidació feta amb els companys pipers de la presó manacorina.
Joan Bonet, l’inoblidable Bonet de ses Pipes, que adesiara viatjava a Formentera acompanyat de sa mare per veure el seu progenitor al camp de concentració, s’introduí amb el temps i l’ajuda del seu pare en aquella mateixa indústria. Del seu taller dels Hostalets sortien pipes considerades peces úniques, que fins i tot arribaven a personalitats importants de la política internacional, com la que regalá Felipe González al president de la República italiana, Sandro Pertini. La marca Bonet és avui coneguda entre els més importants col·leccionistes del món.
Joan Bonet Nadal no va fer només pipes. El seu compromís amb la cultura es va fer palès amb la publicació de llibres com Les rondalles de la pipa (1978), Fumant en pipa (1981), Pipades i vivències (1983) i Las Pipas (1989). Va traduir algunes obres del castellà, com L’art de fumar en pipa, publicat el 1931 per Joaquim Verdaguer i feu incomptables col·laboracions per a Perlas y Cuevas.
Seguiré admirant de Joan Bonet l’amor (no em surt altra paraula) sincer que professava per Manacor i la fermesa dels seus principis, que compatibilitzava amb una total absència de rancors. Home d’un natural obert i cordial, seguia l’actualitat manacorina i no va mancar mai, per a qui signa aquestes ratlles, una paraula de coratge per a cada treball publicat ni un gest de sincera amistat. Serà impossible, pels que el coneguérem, oblidar la seva bonhomia, així com la fidelitat a les pròpies conviccions.
