Skip to content

Josep Ros: mestre i amic

Tomeu Matamalas

Encara que era fan seu des dels inicis d’Els Sonadors -el primer grup de música lleugera que va muntar en Pep Ros-, no el vaig conèixer personalment fins a l’hivern del 1967. Aleshores, aquests primers Sonadors, ja s’havien convertit en el Grupo 15, un conjunt modern de molt d’èxit que tocava arreu de Mallorca, però, sobretot, per la zona de Cala Millor, Cala Ratjada i Porto Cristo. Els joves i plantosos músics ja gravaven discs per una companyia discogràfica nacional i eren molt populars entre el jovent manacorí. El Grupo 15 assajava a una fàbrica gairebé en ruïnes que hi havia al carrer Lleó XIII de Manacor, devora la ferreria de Ca’n Salem. En aquells dies integraven el grup en Pep Ros, en Martí Salem, en Pep Nadal, en Ramiro Cifo, en Toni García i en Bernat Morey. Un horabaixa d’aquest hivern del 1967, idò, servidor, que havia començat a tocar la bateria amb Los Lagartos, vaig tenir l’honor de ser convidat a un d’aquests assajos. Assegut a un racó sense dir res, sentia repetir la cançó que assajaven una vegada i una altra. Era un tema d’en Michel Polnaref que havien de gravar abans de l’estiu: “Todos la llaman Ta,ta,ta,tá; pero su nombre jamás se sabrá…”
En Pep Ros, aleshores un jove vigorós, primcernut, remolest i carregat de projectes d’urgent resolució, amb la magistratura que li conferia el fet de ser el pianista del grup i l’únic que sabia solfa, renyava el bateria quan no entrava bé i donava ordres als uns i als altres tot el temps amb unes revinglades que feien feredat. Vaig aclarir ben aviat que aquell home, que suava en ple hivern i que es comportava com el director absolut i indiscutible del conjunt, en qüestions musicals, no anava de bromes. Però, tot i la meva inexperiència musical d’aquells dies, em vaig adonar de seguida que la cançó, amb les contínues indicacions d’en Pep, sonava cada vegada millor.
La nit dels reis del gener del 1970, tres anys més tard d’aquest assaig, amb un nou grup batiat com Amigos, vaig començar a tastar en carn pròpia la rigorositat musical d’en Pep Ros (incisiva i poc diplomàtica) i també la d’en Martí Salem i la d’en Bernat Morey, amb indicacions musicals molt més subtils i cordials que les d’en Pep. Amb tot plegat, tant en Carles Gil (que havia entrat de baixista en el grup i també rebia les envestides musicals d’en Pep) com jo, vàrem fer un ràpid i sòlid aprenentatge que ens va servir de base per a la resta de la nostra vida musical.
Convé aclarir que la inclusió d’en Carles Gil i la meva en el grup Amigos fou una clara operació de nepotisme —que en aquest cas concret hauríem de dir de “cunyadisme”—, atès que en Carles Gil era cunyat d’en Martí Salem i jo ja anava per cunyat d’en Bernat Morey. En tot cas, d’aleshores ençà, aquests cinc companys esmentats, en Pep, en Martí, en Bernat, en Carles i jo, fent honor al nom Amigos que posàrem al grup, hem mantengut vincles musicals i, sobretot d’amistat, de manera ininterrompuda fins que la covid, fa dos anys, se’n va endur en Carles Gil i fins que, aquests dies passats, un bacteri d’hospital, aprofitant un postoperatori complicat, se n’ha duit en Pep Ros.
Com si ja s’ensumàs el que finalment ha succeït, dos o tres dies abans de l’operació, en Pep Ros em va fer anar a ca seva per a mostrar-me fragments d’una obra de caràcter clàssic que s’havia d’estrenar per l’octubre o pel novembre i de la qual jo n’havia de fer el parlament inicial. Tot i l’angoixa, tot i el pessimisme que l’envaïa, en Pep feia plans a curt i llarg termini, com sempre. I és que, encara que sospitàvem que havia començat a retirar-se tira, tira, tots esperàvem que se’n sortiria com tantes altres vegades. Quan em va donar la llista de partitures que havia dipositat a la biblioteca de S’Agrícola perquè les tengués esment, em vaig fotre a riure. Acordàrem que, en sortir del merder de l’operació, ja em diria com volia la presentació. Però, finalment, va quedar enganxat a aquesta tenebrosa teranyina hospitalària on conviuen vida i mort.
Escolt antigues gravacions del Grupo 15, d’Amigos (amb aquells complexos arranjaments vocals que feren ell i en Toni Parera Fons), la versió per oboè i violí, que va arrodonir una cançó meva; els temes per a piano que li va gravar n’Andreu Riera… Tot «josepetja». Li reconec els «tics», aquella caòtica i eclèctica (però brillantíssima) barreja d’influències musicals de tota casta que formaven el seu estil. «Pep Ros químicament pur», pens. Constància, intuïció, tensió, fins i tot exageració… On va a parar tota aquesta feinada, tot aquest talent, em deman? És igual. Que vagi allà on vulgui. Tenim les gravacions i les partitures. Que en Pep hagi partit tan d’improvís és un gravíssim inconvenient, però no un motiu per perdre de vista les seves dèries musicals, aquestes obres titàniques que li han definit la vida.
Els tres supervivents d’Amigos, en Martí, en Bernat i servidor, tenim clar que, mentre puguem sostenir una guitarra, perllongarem el seu llegat musical primerenc, de «conjunt de música moderna», i estam segurs que els seus amics dedicats a la música de caràcter clàssic, per la part que els toca, faran el mateix.
Quant a l’amistat, què es pot dir en referència a les desaparicions doloroses com aquesta? Res. És una pèrdua insubstituïble, i ja està. A l’edat que tenim, passam molt de temps curant-nos del mal de les absències estimades, però la d’en Pep serà especialment mala de curar. En aquests moments, m’aferr al privilegi d’haver mantengut amb ell una indestructible relació durant més de cinquanta anys, i vull recordar, sobretot, aquells magnífics primers anys musicals, «quan érem feliços sense saber-ho».
Maria, Bàrbara, Marga, Bernat… Familiars tots, al cel dels músics el vegem.

Back To Top
Search