Justícia i càstig

Per als qui segueixen els preceptes de la religió catòlica són setmanes de contenció i mesura, de reflexió i de millora personal. Són setmanes, per a alguns, fins i tot, de penitència, d’expiar els pecats comesos i de cercar la salvació de l’ànima amb la depuració alimentària i emocional.

La casualitat, si és que existeixen les casualitats, ha volgut que el judici per l’1 d’octubre i els dies precedents i immediatament posteriors se celebri precisament en aquests dies de penitència cristiana. Una metàfora preclara, tanmateix, que els acusats ja compleixen la penitència, fins i tot abans d’arribar als dia del judici.

És molt el que hi ha en joc a la sala del Tribunal Suprem espanyol, presidida aquests dies pel jutge Manuel Marchena, que mira de tenyir d’elegància magnificient el biaix de la seva posició, complexa si vol mantenir les formes d’una suspicaç equanimitat.

El judici ha duit a la barra homes i dones de la societat civil catalana (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) i els membres del govern Puigdemont que no són a l’exili, a excepció de Carme Forcadell, que era aleshores presidenta del Parlament.
Més d’un any de presó preventiva per a unes persones que impulsaren la mobilització cívica i també per a unes altres que intentaren aplicar el mandat rebut de l’electorat. L’Estat espanyol necessita un replantejament si vol continuar comptant amb Catalunya com a motor econòmic. La societat catalana està desencantada i a cada passa se sent desenganada amb l’actitud d’un estat que com més va més es mostra sense complexos. Les càrregues policíaques del Primer d’Octubre varen fer la volta al món i foren una imatge perfectament prescindible, perfectament evitable. El càstig que rebran els acusats pels fets del Primer d’Octubre pretendrà ser, sens dubte, exemplaritzant per a la resta de població catalana. Però alerta: el càstig suposarà la confirmació que, ara ja sí, a l’Estat espanyol hi ha presos polítics. Només un reconeixement de l’entitat política i sobirana del poble català per part de l’Estat espanyol pot suposar una via de solució al conflicte. Qualsevol altra mesura, suposarà la repetició d’altres intents frustrats. Espanya ha de triar si vol escoltar i actuar en conseqüència, o si vol continuar aplicant la piconadora colonial.