Antònia Matamalas parlà del paper d’algunes dones en el món de l’art i en la societat, en una conferència que va impartir dilluns passat a la seu manacorina de l’Obra Cultural Balear, en el marc dels Dilluns de l’Obra.
Matamalas parlà de la trajectòria de la institutiu Bertha won Suttner, que va arribar a ser secretària d’Alfred Nobel i que rebé el premi Nobel de la Pau el 1905 per la seva lluita en favor de la pau. Nobel va quedar molt tocat per la valentia d’aquesta dona. Testimoni de la seva trajectòria i del seu compromís és Die Waffen nieder (Deposeu les armes). Won Suttner va fer conferències arreu d’Europa a favor de la pau i sobre les nefastes conseqüències de la guerra.
Però sobre qui va parlar molt més extensament Antònia Matamalas va ser sobre Kathe Kollwitz (1867-1945) i el seu art solidari. Segons explicà Matamalas, Kollwitz va rebutjar públicament les dues guerres mundials, es va comprometre amb persones i causes que l’enfrontaven amb el poder establert i es va oposar al nazisme, fet pel qual va tenir molts de problemes. Segons Matamalas, “si Munch és el pare de l’expressionisme, Kathe Kollwitz n’és la mare”.
L’expressionisme és un dels primers moviments de l’avantguarda, després de les formes arrodonides i suaus del fauvisme, arribaren les arestes expressionistes, un moviment que empra la forma i el color per expressar el seu compromís de lluitar contra la societat que trobava.
No obstant això, Matamalas havia detectat que el tractament de la dona en l’expressionisme alemany sempre es feia a partir dels ulls de les dones.
Això serà diferent en l’obra de Kollwitz, on les dones assumeixen un paper protagonista, de guia cap a una societat més justa. Són dones ben conscients de ser subjectes, que no depenen d’una societat que les humilia, en defintitiva, dones que s’aferren a la vida per això combaten la guerra.
Kollwvitz utilitzà per fer el seu art el gravat, perquè era molt més barat, i així més fàcil d’arribar a molta de gent. Matamalas explicà que les dones que surten als gravats de Kollwitz són “dones normals, dones subjectes, fortes, actives, que juntament amb els seus companys fan la revolució”. Kollwitz va ser marcada per la guerra: mataren el seu fill a la primera guerra mundial, i el nét a la segona. A partir d’aquest primer moment assumeix un compromís pacifista irrenunciable.
Una tercera artista anomenada per Antònia Matamalas va ser la barcelonina Marga Ximenez, la qual, amb La vuitena arma, va voler mostrar la condició femenina davant la vida i davant la mort.
Matamalas acabà la conferència reivindicant que “l’obra de Kathe Kollwitz mantendrà la seva vigència mentre haguem de cridar ‘mai més guerra’”.
