“La complicitat, el compromís i el respecte són importants per aconseguir el benestar en aquest tipus de relacions”

Sergi Pallerols Beltran (Barcelona, 1975) és llicenciat en psicologia per la UB, màster en Psicologia Clínica i de la Salut i màster en Orientació i Teràpia Sexual. Actualment treballa al centre Homeòstasi en diferents àmbits de la salut mental i emocional, l’educació per a la salut, així com en la promoció d’hàbits i estils de vida saludable amb persones adultes, joves i adolescents. Parlam amb ell sobre les relacions poliamoroses.

Què és el poliamor?
És un concepte ampli i dins d’ell hi trobam diferents tipologies. Són relacions que van més enllà d’una relació de parella perquè inclouen a més persones.

És diferent de la poligàmia?
Sí. Es diferencia de la poligàmia perquè el poliamor no està institucionalitzat. És a dir, en altres cultures, per exemple, una persona es pot casar amb diverses persones però en cap país s’estableixen les relacions poliamoroses. És un tema nou i també controvertit que dóna peu a molts debats i opinions.

Hi ha diferents tipologies preestablertes de relacions poliamoroses?
Els límits d’una relació de poliamor són difosos. Un exemple podria ser una relació oberta, entesa com una relació entre dues persones que puntualment obren. També hi ha els swingers o intercanvis de parella, que per jo també formen part del concepte del poliamor. Així mateix, també hi pot haver relacions no sexuals, simplement afectives… Per exemple, el cas de tres persones en Aquí el format pot ser molt variat: que dues d’elles es relacionin sexualment però una altra no, que es relacionin les tres, que només comparteixin altres tipus d’elements d’una relació afectiva…

Es relaciona amb l’amor lliure, no?
Sí, s’hi pot relacionar. A mi em ve la imatge de les comunes hippies on es relacionaven sexualment i afectivament sense normes establertes però cal deixar clar que no només es tracta de relacions anàrquiques i totalment lliures, hi ha d’haver un consens. Hi ha relacions jeràrquiques, on dues persones són el nucli de la relació i altres persones s’hi relacionen però amb un paper més secundari que seria la més semblant a una relació de parella tradicional.

A més d’aquest consens, quins valors són importants? S’allunyen dels valors d’una relació de parella?
No s’allunyen, però el fet que hi pugui haver altres persones pot complicar-ho perquè entren més elements en joc. Per exemple, s’ha de gestionar la gelosia, com repartim el temps lliure, l’afecte que es dedica a una persona o l’altra… Segons la teoria clàssica sobre l’enamorament d’Sternberg, la passió, la intimitat i el compromís són els tres elements al voltant del qual gira qualsevol tipus de relació amorosa. A més del consens, la complicitat, el compromís i el respecte són importants per aconseguir el benestar i la satisfacció de totes les persones implicades en aquest tipus de relacions. És probable que obrir una relació i anar fent dugui problemes i dificultats i cal pactar i consensuar molts elements. Per exemple, com s’entén la fidelitat, si es pot obrir la parella però només per relacions sexuals o si també l’obrim per relacions amoroses o afectives…

És molt important la comunicació idò.
Sí, és molt important xerrar de tot abans i durant la relació i tenir molt clar els pactes que s’estableixen i tenir clar com es duran a terme les coses. Un exemple seria si es conten o no es conten les relacions que tenen amb altres persones. Jo crec que establir aquest tipus de relacions és com una espècie de recerca perquè és un model alternatiu sobre el qual no tenim un referent així com sí que tenim un referent de parella. En certa manera seria com el divorci, per exemple. En un principi no es contemplava com una possibilitat i després d’uns anys va passar a ser una alternativa viable. En les relacions poliamoroses passa el mateix: són una alternativa al model a través del qual ens han educat i que se’ns ha transmès socialment.

És un model que es posa en qüestió.
Sí, aquest model tradicional de parella heterosexual imposat culturalment està en crisi per diversos factors: les infidelitats, les separacions, els divorcis… Molta gent tria aquesta opció com una exploració però a vegades la part emocional és massa forta i mala de gestionar per la pressió dels valors apresos socialment i culturalment. Per ventura pot ser mal d’assumir però tal vegada també et dóna un nivell d’autoconeixement més elevat.

Existeix molta pressió social?
Sí, hi ha una pressió social i amb aquest tema encara més però també passa en altres àmbits. Per exemple, hi ha persones que no se separen perquè està mal vist. El problema és que crec que hi ha una percepció equívoca del que és i molta gent ho confon amb el llibertinatge i realment no és així. Abans paràvem del consens, del compromís, d’establir uns criteris… Des de punts de vista més tradicionals pot semblar una heretgia.

El fet de viure en un poble ho fa més complicat encara?
Influeix, clarament. Més que un poble crec que es tracta de l’ambient més conservador o tradicional. Aquí anam una mica a remolc però a altres països fa molts anys que està més normalitzat. Aquí encara existeixen molts prejudicis.

Per tant, majoritàriament no estam preparats per aquest tipus de relacions?
No ho crec, hi ha molt camí a recórrer. Les relacions poliamoroses però no són una moda i no crec que desapareguin. Consider que encara s’ha de fer molta pedagogia per acabar amb aquests prejudicis que tenen a veure amb una carència d’educació afectiva i sexual i una falta de tolerància i de respecte a la diversitat.

Tens la percepció de què els joves ho tenen més clar?
Sí però jo crec que també va una mica lligat amb un fet generacional i la tendència a l’experimentació que caracteritza aquesta etapa vital. A més, ve relacionat amb la crisi del model de parella tradicional que comentàvem abans: molts han vist la relació fracassada dels seus pares, la hipocresia de les infidelitats, les dobles vides… Pot ser que tot això també propici que la joventut estigui més disposada. A més, tenen manco prejudicis i està manco condicionada.

Creus que és possible tenir relacions estables en aquest format?
Sí, jo crec que sí però depèn molt del tipus de relació i de les expectatives que s’hagin creat però consider que en qualsevol tipus de relació s’ha de personalitzar perquè cada cas és únic. Això sí, crec que com més delimitats estiguin els termes de la relació més bo de fer serà gestionar-la i mantenir-la.

Tenir fills en aquest format pot dur més problemes?
No hi ha el perquè. Els fills no necessiten un pare i una mare que estiguin junts sinó que necessiten afecte i això no només es dóna en el format de família tradicional. Crec que els infants poden créixer bé en diferents ambients. Ara bé, com deia abans, tenir fills és un factor més que implica gestionar moltes coses noves i no està exempt de dificultats però és viable. A més, crec que, pel que fa a la legislació, aquí no es contemplen aquests tipus de relacions poliamoroses que poden resultar en nous formats de convivència però a altres països sí.