El calaix del temps. Albert Carvajal
El juliol de 1887 s’assegurava que les dues noves esglésies manacorines rebrien un important donatiu de persones anònimes. El de Fartàritx ascendí a 500 pessetes (gràcies a l’aportació, segons anotacions de Mn. Joan Aulet, de la senyora Maria Mas del Pla del Rei) i el de la Vilanova, a 250 pessetes. Amb aquesta ajuda, semblava que la primera podria obrir-se al culte a finals d’any. Però el que arribà llavors va ser una nova ‘càrrega’ per a la pobra feligresia manacorina: el mes d’octubre es decidia l’edificació d’un santuari sobre el puig de sa Cabana, cedit de manera gratuïta pel seu propietari, el terratinent Guillem Muntaner Pont, i també sota l’advocació del Sagrat Cor de Jesús. Aleshores, emperò, feu entrada a la parròquia un nou rector, Mn. Rafel I. Rubí, qui aviat es posà al capdavant d’una antiga aspiració dels sectors conservadors locals: la construcció d’un grandiós temple parroquial. I, evidentment, les obres de Fartàritx, de la Vilanova i del Cor de Jesús suposaven una distracció inadmissible per al nou rector. De fet, la darrera no es va finalitzar mai.
L’església de Fartàritx restava pràcticament acabada i no patí, només aparentment, la pressió del cap parroquial. Però Mn. Joan Aulet, conscient dels problemes a què hauria de fer front si es perllongaven les obres molt de temps més, intentà beneir-la el mes de desembre de 1888 en presència del bisbe de Mallorca. Així i tot no va ser possible. El poeta Mn. Miquel Costa i Llobera remeté des de Roma una poesia sobre l’esdeveniment, unes estrofes de la qual diuen així:
Vila crexent, ufanosa
que senyoretjas el plá,
y en mitx de Mallorca hermosa
mantens la divisa honrosa
del que du’l cor en la má.
Forta en la fé de tos pares,
tu bé ho comprens, Manacor;
per axó, si t’axamplares
dins Fartáritx, noves ares
allá’hi axeca’l teu cor.
Bé los patrons escullires
pe’l nou temple, Manacor…
Com exemplars sempre’ls mires,
y ells per los bens que suspires
t’obrin de Deu lo tresor.
La cerimònia no es pogué celebrar fins a les acaballes de març de 1890, després de vuit anys d’entrebancs, ent front -segons notes del mateix Joan Aulet- a les rialles d’alguns i a l’apatia d’altres per voler afrontar simultàniament la construcció de dues esglésies. Uns temples que responien a la tenacitat i la insistència del mossèn i que havien estat sufragats, pràcticament del tot, per almoines dels veïnats. La benedicció permetria que quedassin obertes al públic. Aleshores, a la de Fartàritx només li quedaven per acabar el cor i la façana exterior (aquesta darrera, encara avui dia, inacabada). L’edifici restà format per tres naus, una central més espaiosa que acabava a la part posterior en un absis semicircular, i dues laterals més estretes. La delimitació era definida per dues fileres de columnes jòniques. Els diaris que recolliren la notícia afegien: “En estos tiempos de apostasía universal, en que el más despiadado positivismo corroe las entrañas de los hombres, y el glacial indeferentismo religioso entumece sus miembros para toda obra espiritual, es altamente edificante y consolador el presenciar la bendición de un templo dedicado al Sagrado Corazón de Jesús”.
