La construcció de l’església de Fartáritx (III)

El calaix del temps. Albert Carvajal

El juliol de 1887 s’assegurava que les dues noves esglésies manacorines rebrien un important donatiu de persones anònimes. El de Fartàritx ascendí a 500 pessetes (gràcies a l’aportació, segons anotacions de Mn. Joan Aulet, de la senyora Maria Mas del Pla del Rei) i el de la Vilanova, a 250 pessetes. Amb aquesta ajuda, semblava que la primera podria obrir-se al culte a finals d’any. Però el que arribà llavors va ser una nova ‘càrrega’ per a la pobra feligresia manacorina: el mes d’octubre es decidia l’edificació d’un santuari sobre el puig de sa Cabana, cedit de manera gratuïta pel seu propietari, el terratinent Guillem Muntaner Pont, i també sota l’advocació del Sagrat Cor de Jesús. Aleshores, emperò, feu entrada a la parròquia un nou rector, Mn. Rafel I. Rubí, qui aviat es posà al capdavant d’una antiga aspiració dels sectors conservadors locals: la construcció d’un grandiós temple parroquial. I, evidentment, les obres de Fartàritx, de la Vilanova i del Cor de Jesús suposaven una distracció inadmissible per al nou rector. De fet, la darrera no es va finalitzar mai.
L’església de Fartàritx restava pràcticament acabada i no patí, només aparentment, la pressió del cap parroquial. Però Mn. Joan Aulet, conscient dels problemes a què hauria de fer front si es perllongaven les obres molt de temps més, intentà beneir-la el mes de desembre de 1888 en presència del bisbe de Mallorca. Així i tot no va ser possible. El poeta Mn. Miquel Costa i Llobera remeté des de Roma una poesia sobre l’esdeveniment, unes estrofes de la qual diuen així:

Vila crexent, ufanosa
que senyoretjas el plá,
y en mitx de Mallorca hermosa
mantens la divisa honrosa
del que du’l cor en la má.

Forta en la fé de tos pares,
tu bé ho comprens, Manacor;
per axó, si t’axamplares
dins Fartáritx, noves ares
allá’hi axeca’l teu cor.

Bé los patrons escullires
pe’l nou temple, Manacor…
Com exemplars sempre’ls mires,
y ells per los bens que suspires
t’obrin de Deu lo tresor.

La cerimònia no es pogué celebrar fins a les acaballes de març de 1890, després de vuit anys d’entrebancs, ent front -segons notes del mateix Joan Aulet- a les rialles d’alguns i a l’apatia d’altres per voler afrontar simultàniament la construcció de dues esglésies. Uns temples que responien a la tenacitat i la insistència del mossèn i que havien estat sufragats, pràcticament del tot, per almoines dels veïnats. La benedicció permetria que quedassin obertes al públic. Aleshores, a la de Fartàritx només li quedaven per acabar el cor i la façana exterior (aquesta darrera, encara avui dia, inacabada). L’edifici restà format per tres naus, una central més espaiosa que acabava a la part posterior en un absis semicircular, i dues laterals més estretes. La delimitació era definida per dues fileres de columnes jòniques. Els diaris que recolliren la notícia afegien: “En estos tiempos de apostasía universal, en que el más despiadado positivismo corroe las entrañas de los hombres, y el glacial indeferentismo religioso entumece sus miembros para toda obra espiritual, es altamente edificante y consolador el presenciar la bendición de un templo dedicado al Sagrado Corazón de Jesús”.