“Quíber armat, quíber respectat”. Foto JJT
Per conduir i qualcar, s’han de comportar de manera que coneguin d’on sou. Fer via fa baix i no és de quíber. Les velocitats màximes encara donen per massa. No faceu de bufes, amb vies de cintura a 100 km/h, i pensau que arribareu onsevulla passant gust de conduir, sense frisar. Tocar la botzina, si no és imprescindible, és cosa de beneitons que bravegen de cotxe perquè tenen qualque neurona que no fa contacte. Una rotonda és un espai formidable per autoregular els creuers o entreforcs de camins, equivocats anireu si creieu que és un lloc per demostrar que sou els més ràpids en entrar, sense cedir el pas a qui hi té el dret, i de vegades acaba en esclafit. Adorau les rotondes i acostau-vos-hi amorosament. En sortir de Quíbia cap a la Mallorca septentrional, vius i esment! Allà regeix un altre codi propi, ja ho deveu haver reparat.
A Quíbia valoram el vi produït a la nostra comarca, terres de la Colònia d’Artà, de Manacor, de Felanitx, de Petra, de Porreres. S’han d’explorar vins de Menorca i d’Eivissa, amb la malvasia també recuperada. I, podem tastar el que es produeix fora de Quíbia, el vi negre de Binissalem que tant agradà a Josep Pla, els productes totons de can Ribes, a Consell, potser fins i tot qualque vi sineuer i pollencí, aquests darrers produïts per teutons en sa majoria. Sabem que a la Catalunya continental es fan vins excel·lents, Priorat, Alella, Terra Alta, Costers del Segre, Penedès, moltes comarques del País Valencià. i per a qui s’agradi de vins perfumats, el fondellol de prop d’Alacant. Els quíbers condrets no encalcen vins passats de moda i sobrevalorats com Rioja, Ribera del Duero o Somontano, deixau-los per als húngaros que en són molt afectats.
Com es pot distingir un quíber en qüestió de la mar? Tots sabem cales més o menys discretes, calons mig amagats, llocs per anar sense que et sempentegin ni hagis de sentir la música dels veïnats. No cal fer-ne una crida, reservau-los només per als íntims de confiança, no pengeu fotos a Instagram o a Twitter perquè tothom sàpiga que sou en un lloc paradisíac, això fa baix i endemés és letal per a la nostra salut i supervivència.
A la mar també hi anam a pescar, fa molts de segles que és costum anar-hi. Bravejar de pescades, abans era com a graciós, ara ja fa poca gràcia. Anau a pescar amb seny, amb un bot, un llaüt o una llanxeta, però no hi convideu en Barahona ni els pescadors furtius que fan de periodista ful. Tenim peixos de temporada, si no ens lleu o no ens agrada pescar, a la nostra disposició. Encara queden peixateries i pòsits de pescadors a cala Rajada, cala Bona, Portocolom, cala Figuera i altres pobles. Cercau-los, prescindiu del peix de rics de nou que llavors han de contar als amics que se n’han atipat, de vegades duit del Cantàbric o del Marroc, i pagat a preu de canari jove.
Deixarem llanguir fins a desaparèixer els mercats de Quíbia? Sabeu quin dia fan mercat a cada lloc? Sabeu on trobar bon peix, bona carn, tomàtigues seques, formatges del país, hortalissa que fa mengera? I no tan sols compra, també es fa tertúlia als mercats i als casinos o cafès que els enrevolten. Si no anau als mercats per a alemanys, ho agraireu i ells també, qualque dia, ja vendran a bord a menjar galetes. Col·leccionau els mercats quíbers com si fossin cromos de Bola de Drac, en conèixer-los tots ja serà qüestió de visitar la terra dels húngaros i dels Beni Salem.
