L’artista Maria Huerga Forteza presenta Fill de rei (Ed. Basics), una mena d’autobiografia familiar on les paraules es fonen amb les il·lustracions.
El llibre que presentes, Fill de rei, és com una espècie de dietari, una obra construïda exhaustivament durant deu anys. Com ha anat el procés de creació?
És la història de la meva vida, acarada amb un dietari de despeses de l’any 1948 del negoci de la meva padrina, la Perfumería de Oriente, que he intervingut amb il·lustracions meves. M’ha duit deu anys de feina perquè la meva és una història familiar potent, i ha estat complicat, molt complicat de contar, perquè a mesura que me venien records, els anava escrivint en quaderns que sempre duia damunt jo: a una terrassa, a un bar, de viatge en vaixell… I he hagut d’anar depurant el discurs perquè no fos massa sensacionalista i pogués ser més universal. I quines altres coses hi has volgut reflectir? Per exemple, he intentat definir què significa per a mi el Manacor antic, dels anys 80, amb petites pinzellades, per no caure en detalls massa durs. Va ser tota una època, dels Esperits, dels Catòlics: la vida de vespre, de festes, de concerts i de bars. Després, hi explic l’època que vaig estar a Barcelona. Per exemple, m’agradava molt caminar pels carrers de vespre, perquè de dia la gent està atabalada amb les seves obligacions, i dibuixàvem pel Born amb una amiga. I bé, vaig explicant la meva vida en 4 capítols, que corresponen a cada estació de l’any.
Com descriuries el teu estil literari?
He intentat que el llibre sigui molt bo de llegir, està fet amb un llenguatge bastant assequible i contat amb poques paraules. Hi ha molta descripció, perquè jo sé observar. I no soc escriptora. L’escriptura em mereix molt respecte, perquè no és gens fàcil.
Dius que no ets escriptora, però has escrit un llibre!
Sempre, sempre he escrit. I era un dels somnis de la meva vida, publicar un llibre i, a més, de la meva història, de la meva vida. I això ha estat com una sorpresa, perquè no m’ho pensava mai, que ho pogués arribar a fer. Gràcies a l’editorial, que m’ha empès i que em van dir “va, que és molt interessant”.
Actualment et dediques, a part de pintar, a fer classes d’art, sovint a persones en risc d’exclusió. Com creus que això pot ajudar-los en la seva vida?
Sí, durant aquests anys he fet feina a diferents centres que es troben a barris difícils com a la Soledat, la Calatrava… Hi viuen persones en situacions molt dures. I l’art, o més aviat la creativitat, els ajuda molt a la vida perquè recuperen el nin petit que duen a dins, i que sovint tenen oblidat. I si a un no li va bé pintar, pot escriure, perquè no te n’adones i ja estàs il·lustrant tot el que escrius. Hi ha una connexió clara i directa entre l’escriptura, la reflexió, i la il·lustració. De fet, als meus quaderns hi ha tanta quantitat de text com de dibuix: no podria separar una cosa de l’altra.
Per acabar, què opines de la inspiració?
Tenia un professor que sempre em deia: “Maria, la inspiració t’ha de venir amb el llapis a la mà”.
