Lluís Vecina Rufiandis
L’àmbit de la cultura sempre ha estat un element en disputa. Si deixam de banda l’accepció inabastable del terme (ja que si fóssim mínimament rigorosos, parlar de cultura seria parlar de tot) i ens centram en la seva concepció més simplista, aquella que sempre sembla imbuïda de benevolència i bones intencions, reduïda al terreny de les arts, literatura, folklore, etc., si ens centram – com deia- en aquesta concepció que engalana soflames i et fa parèixer més bona persona (ooOoh la Cultura!), ens podríem negar, primer de tot, a entendre-la d’aquesta forma, i, segon, a decidir com es difon qui la produeix.
El títol d’aquest escrit fa referència a un article de Sánchez Ferlosio del 1984, la comparació – ara la veureu- és totalment desmesurada i un pèl arriscada respecte al que es vol plantejar. Ferlosio ho va escriure en un context en què el poder omnímode del PSOE respecte al terreny cultural ho gangrenava tot, comprant servilismes amb la voluntat de legitimar-se. Varen entendre ben aviat que tenir a la gent de les “arts” a favor seu emmidona els colls de les camises, per això no varen escatimar esforços ni diners en crear un exèrcit d’apparàtxiks culturals. I d’aquesta manera, una vegada més, com durant els temps de còlera (a.k.a. franquisme), la cultura la controla i la dirigeix – i sobretot la defineix!- l’Estat.
Ara entendreu l’exageració, perquè em situaré a Manacor i posaré el focus als partits d’esquerra. (A la dreta li donam menjar a part, no fa falta perdre el temps, perquè, per començar, no té ni puta idea de per què serveix la cultura, llevat que sigui per distinció, inversió i desgravar impostos). Per contextualitzar, fa relativament poc va néixer des de l’administració la intenció de crear un Consell Municipal de Cultura. Segons constava a l’acta, l’escepticisme dels assistents era palès, perquè ja tenim un sucós historial d’iniciatives que no han prosperat. Ens hauríem d’interrogar d’on ve aquesta desconfiança i si hi ha algun camí per revertir-la.
Les propostes culturals que naixien des de l’Ajuntament i que hem pogut veure aquests darrers anys eren tant vistoses com efímeres. Per molt benintencionades que hagin estat no han tengut la capacitat de generar un teixit cultural sòlid – tampoc crec que aquest hagi estat l’objectiu-, per molt agradable que sigui caminar per la barriada de Fartàritx o pel carrer Pou Fondo. Sembla haver-hi una programació cultural més abocada a una voluntat mediàtica que a una intenció real de crear xarxa. Paral·lelament a això, sí que han nascut col·lectius i associacions, com per exemple Neura, que s’ha proposat crear un substrat de base, amb vocació de perdurabilitat, transcendint el temps de la política institucional. A part – però això donaria per un debat llarguíssim – es parla molt de cultura, però en cap moment d’interculturalitat, on la població migrant queda exclosa de les coordenades administratives, la qual no té representativitat dins aquest context, i on les seves expressions culturals no gaudeixen de cap classe d’atenció ni visibilitat.
L’administració, com a entitat democràtica, s’hauria de limitar a acompanyar propostes, no a absorbir-les. Entendre que les arts transcorren per camins alternatius, i ser conscients del valor que aquest fet implica. El panorama cultural del municipi és prou ric i ampli perquè la gent que s’hi entrega per vocació o per ofici pugui gaudir d’un autogovern. Horitzontalitzar les propostes i deixar de retre comptes a la cadena de comandament. Disputar, en definitiva, el model. I per això cal desterrar el permanent desànim, promoure estratègies des de l’associacionisme per crear un teixit (inter)cultural propici… i, sobretot, deixar de donar les gràcies per les molles.
