La força de la natura, la petitesa humana

El terratrèmol de Turquia i Síria, que ja ha deixat prop de 45.000 víctimes mortals, a banda dels centenars de milers de persones que han romàs sense llar hauria de servir per fer-nos adonar de la petitesa humana davant la força sovint esplendorosa, de vegades devastadora de la natura. Ho deim en condicional perquè poques vegades passa, certament, que el que s’esdevé alguns quilòmetres lluny de ca nostra sigui sentit com un mal que, un dia o un altre, pot arribar també a al lloc on vivim.

Ho visquérem fa alguns anys amb la torrentada llorencina, o l’any 1989 amb la torrentada manacorina. O amb el temporal Glòria.
Aquesta vegada una altra borrasca amb nom de dona, Juliette, va encetar amb neu, va continuar amb vent i ha acabat amb aigua. Branques i arbres caiguts, torrents desbordats, carreteres tallades, moltes goteres i incidències relacionades amb inundacions.
Poc avesats estam a prendre consciència de la nostra insignificança a l’univers. Poc avesats estam a posar en qüestió una supèrbia que ens fa creure invencibles manejadors del món i de la natura, sense ser conscients que l’espècie humana, com les altres que passen els dies al planeta Terra, som un element més dins l’equilibri de l’ecosistema mundial. Un element sovint nociu i perniciós, que no respecta l’entorn en el qual viu i que, a més, ha estat determinant en l’evolució del clima planetari durant el darrer segle. Els canvis són preocupants i ens demanam sempre seguit si cadascun dels fenòmens meteorològics que ens assoten any rere any són conseqüència directa del canvi climàtic que hem ocasionat i potenciat, o si, simplement són trets habituals de la nostra zona climàtica. Està clar que de torrentades en acabar l’estiu, a la zona mediterrània, sempre n’hi ha hagudes. Està clar també que, de neu, cada un parell de dècades, n’arriba a fer al nivell de la mar.

No està tan clar, en canvi, que la calorada d’aquest estiu sigui dins la normalitat. No està tan clar que sigui normal que tant la temperatura estiuenca de l’aire, com la de l’aigua de la mar, augmenti cada estiu que passa. I qui sap si aquest augment de temperatura és a l’arrel de la inestabilitat hivernal que es va repetint de cada any amb més assiduïtat.

Calen mesures per combatre l’escalfament global i el canvi climàtic. I en calen també perquè la nostra presència en el món sàpiga aïllar-se de perills innecesaris. Que no es facin cases arran de rius i torrents. Que no es construeixi a zones inclinades. Que es respectin les distàncies a primera línia de mar… Només amb aquestes senzilles actuacions ens estalviaríem un bon grapat de desgràcies. Pensem-hi.=