“La gent no en sol xerrar, dels conflictes que li genera cuidar son pare o sa mare”

La setmana passada es va presentar a Manacor l’Associació Mans a les Mans, destinada a visibilitzar i donar suport a les persones cuidadores de familiars en situació de dependència. En parlam amb Manuel Morales, el seu vicepresident.

Quan va néixer l’associació Mans a les mans i com?
Oficialment l’octubre del 2017, ara fa un anyet. Va néixer d’un taller que es va fer a Montuïri per cuidadors, el feien, en combinació, la mancomunitat del Pla, la Conselleria de Salut, i Serveis Socials. Era un taller destinat a persones que cuidaven qualque familiar dependent, però no era per veure quines atencions necessitaven els dependents, sinó per cuidar els cuidadors: donar-los eines, metodologies, que agafassin temps pel seu descans, que aprenguessin a delegar… Aquest taller era d’una sessió setmanal, i va durar sis setmanes; i clar, en aquests tallers es genera molta complicitat, surten temes que no pots explicar a qualsevol, o no t’entenen, o et sents estrany, pels sentiments de culpa, de dubte, de si fas allò correcte o no… Allà saps que la gent que t’escolta ha passat per allò mateix que tu. I en acabar aquest taller trobàrem que allò no podia acabar allà i decidírem fer una associació. Ara per ara tenim 90 persones associades, hem anat a molts de pobles a presentar-nos, i per tot ens han rebut molt bé.

Quines necessitats té la persona cuidadora?
Visibilitzar la seva tasca, nosaltres deim que és una tasca universal: tots hem estat cuidadors, ho som, o ho serem a qualque moment de les nostres vides. I tothom viu aquesta tasca de manera amagada; la gent no en sol xerrar, dels conflictes que et genera cuidar ton pare o ta mare, que de vegades et fa ràbia, que no entens per què t’insulta, o et diu que li prens tot, són uns temes tan espinosos que el cuidador les se menja. Una altra necessitat és poder rehabilitar al màxim la nostra vida. Un cuidador és una persona normal que té una feina, una família i un oci; i de cop i volta et cau això damunt, sense avisar, no et pots preparar, no t’ho esperes, ve d’un dia per l’altre i et desbarata la teva vida… Has de fer renúncies i comences pel temps lliure, de tot allò que et servia per carregar piles, n’has de prescindir; i això un dia i un altre i una setmana i una altra… Arriba que esdevé un pes amb el qual no pots conviure; aleshores hi ha la necessitat d’assumir-ho, de demanar ajuda… La visibilització vol dir la comprensió, la valoració d’aquesta feina, que sigui una oportunitat de tornar a aquesta persona que cuides tot allò bo que ha fet per tu, i això només ho pots fer si el teu projecte de vida continua vigent, si pots seguir més o manco amb les teves activitats. Jo personalment, que he estat cuidador, he de reconèixer que al principi ho vivia com una càrrega, i aquest taller em va ajudar a canviar el punt de vista; si aconsegueixes fer el canvi i viure-ho d’aquesta altra manera, et deixa un sentiment de pau, d’haver fet el que tocava, que és impagable.

Què ofereix la vostra associació?
Sobretot comprensió, ajuda, tenir la certesa que tots parlam el mateix idioma, i fer pinya. De moment, encara estam en fase de creixement i difusió, mirarem de tenir activitats puntualment; ara bé, el cuidador és una persona amb un temps molt limitat i molt valuós.

Quin paper tenen o haurien de tenir les administracions?
L’Administració té programes oberts, com el programa Respir, que diu que el cuidador té dret a un mes de vacances anual, i l’administració concedeix una plaça a una residència a la persona depenent durant un mes, però aquest servei és infrautilitzat, el cuidador és reticent a usar-lo, pel sentiment de culpa que dèiem, pel què dirà la gent… Enguany hem aconseguit que els centres de dia obrin dissabtes i festius, era una reivindicació antiga. També volem que les ajudes a la persona dependent incloguin l’ajuda al cuidador, que s’estableixin grups de teràpia col·lectiva, etc. I una altra cosa molt important que reivindicam és que una persona que ha de deixar la feina per cuidar una altra persona, continuÏ cotitzant. Això existia i es va llevar.