Skip to content

La història del «Nosaltres acusam»

Margalida Galmés

Fa pocs dies, Aina Fullana afirmava que: «a molts de manacorins, quan ens demanen que anomenem un escriptor que consideram referencial, ens ve al cap Miquel Àngel Riera i Nadal». I és que és innegable el reconeixement que se li ha de retre a Riera, i no només en el seu vessant literari: avui us vull parlar de la seva direcció de la Col·lecció Tià de sa Real.
Vaig trobar, fa uns mesos, en un retall de revista una carta al director titulada «Nosaltres acusam». Després de llegir i rellegir aquelles paraules –signades com “els autors vius de la Col·lecció” per una llarga partida d’escriptors de renom (Vicent Andrés Estellés, Alexandre Ballester, Guillem d’Efak, Guillem Frontera, Gabriel Galmés, Jordi Pàmies o Jaume Santandreu Sureda, entre molts d’altres)– encara no entenia el perquè de la polèmica ni l’inici de tot aquell embull.
Principalment, el manifest agraeix a l’equip de la Tià de sa Real el bon tracte que ha tengut amb ells i, també, l’honor que ret a Manacor. A més, els autors de la carta asseguren que es creuen amb el deure de defensar la Col·lecció, que aquell any ha “estat atacada de la forma més barroera”. De l’atac, executat anònimament, els signants n’acusen Rafel Ferrer Massanet, periodista, escriptor i historiador manacorí. Si cercau el manifest a internet, ben segur que el trobareu ràpidament.
Gràcies a la recerca i a l’ajuda generosa de Bernat Nadal, he descobert que l’acusació a Ferrer Massanet no és en cap cas gratuïta. Resulta que es convoquen els Premis literaris Ciutat de Manacor (des de l’Ajuntament) sota la seva coordinació fins que el 1978 suposadament es discuteix amb el delegat de Cultura d’aleshores Joan Manuel Francia. En aquell moment, el regidor prova de trobar un substitut per a la gestió dels Premis i, després de la negativa de Bernat Nadal, és el torn de Miquel Àngel Riera. Aquest accepta amb la condició encertada de transformar els Premis en l’edició anual de la Col·lecció Tià de sa Real (i només d’obres en català) per aconseguir editar més llibres dels que es publicaven amb uns Premis que, pràcticament, gastaven més en sopars institucionals que en cultura.
El 1979 s’inicia la Col·lecció, que des del començament és exitosa. Es posa punt final a la competició dels Premis, s’aposta per la literatura en català amb un equip que treballa de manera altruista i, tot això, amb la voluntat de promocionar la cultura manacorina. De fet, s’intenta que, cada any, es publiquin un o dos autors de Manacor. Mentrestant, Ferrer Massanet (director del Perlas y Cuevas) ridiculitza constantment la Col·lecció a partir del mateix mitjà, i el mateix fan els seus simpatitzants, però les edicions continuen. La darrera espira s’encén a causa del discurs –del qual presumptament s’atribueix l’autoria a Gabriel Barceló– pronunciat pel batle Gabriel Homar a la presentació de les edicions del 1984. Homar explica que “sent com una mica de desplaer” i critica la Col·lecció assegurant que en els autors publicats “hi notam marcades afinitats amb els seleccionadors i, també, el buit d’altres manacorins”. Venia a dir que faltava el “clan Massanet”, idea rebatuda també al «Nosaltres acusam».
Els que ho viuen, com Bernat Nadal, asseguren que les paraules del batle calen foc. Dolgut, Miquel Àngel Riera presenta el projecte a Sa Nostra, que n’accepta la seva subvenció. L’any següent es convoca el 26 de maig la presentació de l’edició anual al Claustre. Uns dies abans, es llancen anònimament aquestes octavetes (de les quals us n’he adjuntat un exemplar) amb l’objectiu de difamar la Tià de sa Real definint la seva presentació com una “gran concentració gay”: una fórmula que, sens dubte, parla més del grup massanetià que d’aquestes publicacions literàries. L’acte, de totes maneres, és un èxit i els autors de tota la Col·lecció Tià de sa Real no poden estar de replicar la crítica per donar suport a Miquel Àngel Riera i, d’aquí, en surt el manifest «Nosaltres acusam».

Back To Top
Search