Les germanes Gómez Servera (Marta, Clàudia i Natàlia) presenten la instal·lació “Dona habitada” en el marc de la IV Fira de les Dones. Aprofitam per parlar amb elles –i amb sa mare, Antònia Servera ‘Mandaia’–, dels seus projectes, de què suposa ser dona i artista, dels referents, i, sobretot, intentam esbrinar què els han donat de menjar i beure, a aquestes germanes, per produir carreres tan interessants, diverses i prolífiques.
Primer de tot, m’agradaria parlar una mica sobre l’exposició que presentareu, “Dona habitada”. Com va sorgir la idea?
Marta Gómez: En principi, ens ho va proposar na Sara Fernández, d’Ennigulart, a na Clàudia i a mi. I clar, si jo feia la part tèxtil i na Clàudia la de vídeo, na Natàlia havia de fer la música!
I en què consistirà?
M. G.: És una instal·lació. Dins una casa de fusta hi haurà una sèrie de peces tèxtils acompanyades de vídeo i de música. I l’obra està en procés, només tenim un mes per a fer-la. Farem el que podrem, amb el temps i l’espai que tenim.
Natàlia Gómez: De fet, ja han sorgit idees que canviarien totalment el concepte original, però no les podem aplicar perquè l’obra s’ha de presentar.
Clàudia Gómez: Tot té a veure un poc amb el concepte de “casa”, hem jugat amb això també amb el vídeo i el so.
Vos heu sentit mai en desigualtat de condicions, en el món artístic, pel fet de ser dones?
C. G.: Jo no, vaig fent. Sí que és ver que de vegades me diuen qualque beneitura, quan vaig a punxar. Per exemple, me demanen “els discs són teus?”. De qui han de ser, de la padrina?!
N. G.: N’he viscudes, com totes les dones, pel simple fet de ser-ho. Per exemple, quan els tècnics m’expliquen com utilitzar els amplificadors (i, curiosament, als homes no).
M. G.: O com el dia que un home se va oferir a canviar la roda del cotxe, que na Natàlia quasi el se menja!
I, Antònia, què heu fet en aquesta casa perquè hi hagi tants d’artistes?
M. G.: Ens hem avorrit que te cagues! [riuen totes].
Antònia Servera: No hem fet res, nosaltres. A mi m’agradava molt dibuixar, l’esport, cantar, tot el que no fos estudiar. El meu somni era trobar qualcú que volgués muntar un grup, però en aquell temps era impensable. I a son pare li agradava molt tocar i la fotografia, tocava amb la tuna a Madrid, abans de venir a viure a Manacor. I a mi també m’agrada el cosir i fer feines tèxtils, me ve de família. Elles no han tengut potser les traves que nosaltres vàrem tenir. Teníem inquietuds, però no les vàrem poder desenvolupar. Així que no m’estranya que totes hagin trobat el seu camí.
I quines oportunitats has tengut tu, Antònia, que elles potser no han tengut o no tendran?
A. S.: Ha canviat molt, el món. La independència econòmica ja no és possible, per a elles. Abans, la vida estava molt pautada: te casaves, tenies fills si en volies, hipoteca, i per avall! Ara, no poden aconseguir ni això. Han de viure amb altra gent, no poden comprar una casa. Una altra diferència és que no podran gairebé ni plantejar-se tenir fills, no podran ni voldran.
Quines dones són referents per a vosaltres?
C. G.: Jo ahir vaig veure un documental de na Martirio i un de na Luz Casal, és a dir que ja tenc els meus dos referents. No tenen res a veure amb el que faig, però són dues figures potents que ho flipes.
M. G.: De quan era petita no en tenc cap, no n’hi havia, jo volia ser en Kurt Cobain!
N. G.: Qualsevol dona mínimament polititzada ho podria ser, realment. Diré na Xena, la Princesa Guerrera. Sempre la mirava i m’encantava perquè donava canya a tot Cristo! També na Joana Gomila, na Laia Vallès, na Lluïsa Febrer…
C. G.: Na Cati Julve!
M. G.: Clar, i na Sara Fernández!
N. G.: I sa padrina, i n’Elena [Gómez, també germana seva, gimnasta]. I n’Àfrica i n’Ada! [filles de na Marta Gómez].
I projectes futurs que tengueu?
C. G.: Anar punxant i fent portades de disc, supòs!
N. G.: Nosaltres estam fent el proper disc de Nita, que sortirà després de l’estiu.
M. G.: Jo estic amb el tema de l’exposició, després ja veurem què vendrà.
