La memòria necessària de tanta gent

Arriba el mes d’abril i es fa imprescindible una altra vegada parlar de memòria històrica, una qüestió que mai hem defugit en aquesta columna ni a la nostra publicació, tant el mes d’abril com durant tot l’any.

Aquesta setmana mateix es presentava Memòries del 36, l’assaig escrit per l’historiador conseller Manel Santana, també exdirector general de Memòria Democràtica. En aquest llibre, el professor Santana fa un repàs de la presència dels fets del 36 a Manacor tant en la literatura de postguerra i posterior, com també en les accions cíviques duites a terme sobretot durant els darrers quaranta anys. De fet, segons documenta Santana, el primer acte reivindicatiu a Son Coletes va tenir lloc l’any 1984, l’any que ve farà quatre dècades.

N’hem volgut parlar amb dos exregidors que sempre s’han mostrat favorables a fer passes en la justícia, memòria i reparació històrica. Els anys vuitanta, ens recordaven Maria Antònia Vadell i Sebastià Riera, la dreta era molt forta. Tenia, encara, la dreta manacorina, aquell costum de la governança com a botí de guerra. La democràcia, la sala alternança entre dreta i esquerra, entre diferents opcions i colors polítics, els semblava, fins i tot, un fet contra natura. A l’esquerra hi havia la por. El que avui sembla que s’ha esdevingut de forma natural, des del canvi de noms de carrers fins a la troballa de restes de represaliats a les fosses passant per l’esbucament dels monuments feixistes o la instal·lació del mural d’Andreu Frau i Jaume Ramis, és el resultat de dècades de feina abnegada, d’insistència, de valentia, de caparrudesa. Res no hi ha que pugui donar consol al dol per la usurpació i abús de vides humanes. Ho deia Tomeu Ferrer, “mai rescabalarem”. És per això que cal agrair sempre la feina feta pels pioners del Comitè de Son Coletes, pels representants polítics que tot i les dificultats i les pors pròpies del context en què hagueren de navegar defensaren la memòria dels represaliats, i també pels historiadors que des del rigor i el sentit profund de justícia que sempre ha mostrat gent com Antoni Tugores, han posat les bases perquè es comprengués l’abast de la tragèdia manacorina els anys de la guerra civil.
Per això, perquè la feina no s’acaba mai, és d’agrair que el Comitè de Son Coletes, on el relleu generacional és un fet, continuï sense amollar en la reivindicació per assolir fites que, fa només pocs anys, eren totalment impensables.

Gràcies, idò, a tothom que ha fet possible l’acostament a una veritat que sabíem tan certa i que encara avui tants s’entesten a falsejar.