Skip to content

NOTÍCIA

“La meva generació som els últims que hem cuidat els pares i no volem que els fills ens cuidin a nosaltres”

Maria Riaza (Barcelona, 1958) ha fet feina en el món de l’ensenyament i els darrers anys es va centrar en la tasca com a orientadora a centres de secundària. Fa trenta-quatre anys que viu a Mallorca. És membre de la xarxa REAS, on fixa la seva acció en el món dels habitatges cooperatius.

Què és REAS?
És una xarxa d’economia social i solidària, amb empreses i iniciatives que donen un servei a la comunitat sense ànim de lucre. A Mallorca no tenim cap projecte en marxa, per ixò això dedicam el nostre esfforç a interlocutar amb les administracions

I dins REAS fas feina en la línia d’habitatge cooperatiu.
Sí. Ara miram d’impulsar el coneixement del concepte, amb unes xerrades a càrrec de Roser Roman, que va fer un viatge de tres mesos per Europa, on aquest tipus de projectes d’habitatge cooperatiu estan desenvolupats des de fa molts d’anys. Aquí en tenim poques experiències, però és un model que porta un recorregut extens i de provat interès social a molts d’altres països. A Mallorca impulsàrem un primer projecte que es va dissoldre, però que hi havia tanta de gent interessada que no trobàvem lloc per reunir-nos. El que passa és que ens trobam amb molts d’entrebancs i molts d’aquests grups que intenten qualque cosa s’acaben dissolent. És per això que per a mi he cercat un projecte fora de les Balears.

Què entenem per habitatge cooperatiu? Parlam de copropietat? De colloguer? És compartir habitatge com ho han fet sempre els estudiants o les persones joves? O fins i tot els adults que no tenen possibilitats econòmiques? O va més enllà?
Es tracta d’una línia de feina compromesa amb el model general d’habitatge cooperatiu amb cessió d’ús. És un projecte intergeneracional que mira de donar resposta a la necessitat d’habitatge brutal que hi ha. L’interès ve per diferents raons: perquè contribueix a donar accés a l’habitatge en un moment de crisi brutal. Hi ha un canvi social i cultural orientat a desmercantilitzar la vida de les persones i la resposta a les seves necessitats de les persones, partint de les necessitats de cura de la gent gran i habitatge.

I per què no qualla?
És curiós, perquè a les Balears tenim un cos normatiu meravellós, una llei d’habitatge, una cartera de serveis socials, una llei de cooperatives que blinda el model… A mi em fa vergonya, perquè a altres indrets de l’estat ens posen de model, i tenim això, però no hi ha cap projecte que sigui capaç de tirar endavant.

Per què?
L’accés al sòl és impossible a les illes. Són projectes basats en allò col·lectiu que intenten trencar amb l’individualisme creixent que ens porta a aquesta vida mercantilitzada d’avui. Aquest tipus de projectes parteixen de l’absoluta horitzontalitat, i donen una importància vital al suport mutu. A nivell arquitectònic hi ha uns espais d’us privatiu, però també n’hi ha de comunitaris. No sols per rendibilitzar serveis i fer-los més econòmics, sinó també com a espais de trobada i de col·laboració en el suport mutu.

A Manacor, vinculat a un projecte d’habitatges de protecció oficial, hi hagué un intent de fer una cosa semblant.
Sí. Va ser el 2018. Va ser un intent de generar projectes d’aquest tipus a través de la cessió de vuit solars amb un projecte ja definit. Donaven tres mesos perquè es formassin els grups, per constituir-se en cooperativa i per conseguir finançament. Totes les persones, a més, havien de reunir uns requisits concrets… Massa poc temps.

Quan parles de mercantilització et refereixes al preu abusiu de l’habitatge, però també a un canvi d’estructura familiar? De cada vegada hi ha més gent que no forma una família a l’ús com es feia un temps. De cada vegada els fills es tenen més grans…
Clarament sí. És evident que és una resposta genial que té la comunitat per combatre la solitud no desitjada. Nosaltres apel·lem a un model de desinstitucionalització, amb entorns més del tipus d’una llar, no com una residència on ets un número més. El nostre és un procés experimental, però és el futur. La vida s’ha complicat molt. La meva generació som els últims que hem cuidat els pares. I nosaltres tampoc volem que els nostres fills ens cuidin. És un canvi de vida i de mentalitat. Per això hi té un pes important l’autogestió, poder governar la pròpia vida mentre ens sigui possible. I això està demostrat que aporta qualitat de vida i que la gent que envelleix així retarda molt més els estats de dependència. A més, això també suposaria una minva de pressió sobre les institucions públiques, perquè són iniciatives que surten de la societat civil.

Però que alhora haurien de menester una empenta per part del bé comú.
Sí, serien projectes amb cessions de sòl de 75 a 99 anys. A canvi, com és natural, s’exigeix alguna cosa. Per a les persones que triassin aquesta opció es demanaven requisits d’usuari d’HPO. Per als qui hem volgut fer l’esforç durant la vida de tenir alguna petita propietat, hi ha la possibilitat de posar-la a disposició del lloguer social. I hi ha una cosa molt important: els habitatges cooperatius els treus del mercat. Tens la certesa que mai tornaran al mercat. Si una coopertiva es dissol, aquells béns no es poden dividir i repartir entre els socis, sinó que han d’anar a una entitat amb la mateixa finalitat social.

El coliving no és el mateix que l’habitatge cooperatiu… Hi ha possibilitats d’especulació?
Amb el coliving hi ha un funcionament especulatiu. Els pisos d’estudiants, per exemple. Hi ha fins i tot qui a una habitació dins la sala d’estar perquè hi pugui caber un estudiant més. També hi ha el cohousing, que fa propostes especulatives i mercantils, que fa propostes per fer diners per a gent d’Europa d’altíssim standing. Res de tot això té a veure amb l’economia social i solidària.

Amb l’habitatge cooperatiu això no pot passar.
Tu ets usuari d’aquella propietat. No la pots traspassar ni la pots deixar en herència.

Cal fer cultura, de tot això. El concepte de propietat privada està molt arrelat.
Sí. La societat ens porta a aquest individualisme creixent, i el tema de la propietat està molt arrelat, la gent pensa que has de poder deixar les teves inversions als hereus, però ja hi ha aquest canvi cultural. Nosaltres sortim del mercat per satisfer coses tan bàsiques com l’habitatge o les cures. Organitzem-nos: això no pot ser un negoci. A més, el nostre objectiu no ha de ser crear comunitats autocomplaents amb les fites assolides, sinó que serveixin de generadores de nous projectes.

PUBLICITAT

Back To Top
Search