La millor ruptura del món

Ser deixada és horrorós. Tot el que amb més o manco paciència havies construït de manera optimista, s’esbuca, es destrueix, es trunca. Tant se val si passa durant l’adolescència, als trenta o als cinquanta anys. L’abatiment que veig en els ulls de totes les dones deixades és el mateix. Primer ens quedam atònites, després repassam al mil·límetre tot allò que podríem haver fet millor i quines coses haurien d’haver estat diferents. Al final, quan tot això ha passat, només ens queda la ràbia, que amb sort algun dia es transformarà en pena, nostàlgia, indiferència i compassió. Però si hi ha una part del procés que m’obsessiona és just el d’enmig, el de l’autoexigència. Perquè tenc ben clar que nosaltres sempre volem ser les millors deixades.

Després d’una ruptura, l’etapa de neurosi que arriba en haver encaixat la batacada inicial és tan absorbent que podríem perdre’ns en l’afany incessant per ser perfectes. Nosaltres, les al·lotes, no en tenim prou en assumir l’estat i les conseqüències del final d’una relació. Exigim saber què ha passat i, en cas que no sigui possible esbrinar-ho, ens imposam digerir-ho el millor possible. Anam a la psicòloga, fem els exercicis, llegim llibres, tornam a anar a la psicòloga, xerram amb les amigues, ploram, ho traiem tot, fem els deures, som complidores. Tal vegada és la nostra manera de fer-nos creure que tot anirà bé, que si arribam a ser les millors deixades, res haurà estat en va, almanco haurem après alguna cosa.

Tenc amigues molt eficients en aquest camp, que en qüestió de setmanes ja enviaven una carta de redempció, perdó i acomiadament final a la persona que fins fa un mes els havia anat ignorant a poc a poc. Perquè sol ser així: volem deixar les coses bé amb homes que simplement ens haurien abandonat. Per molt de mal que faci, el dolor que podem arribar a suportar és quasi tan gran com la nostra voluntat de posar un final digne a la història. Ens preocupam per com està l’altra persona, mirem d’acomiadar-nos de tot el seu entorn i partir amb la consciència tranquil·la. Com arribem a ser tan indulgents?

D’altra banda, em reconforta saber que volem sentir-nos en pau i estar tranquil·les amb nosaltres mateixes. Al capdavall, si posam en marxa tot aquest sistema d’exigència emocional no és tan sols per voler estar a l’altura -una altura que, per cert, ells mai han contemplat-, sinó també perquè així és com aconseguim cert alleujament.

No sé si mai serem les millors deixades, les millors parelles o les que millor estimen. Tal vegada, quan ens adonem dels impossibles, no sabrem on abocar tanta exigència. Què ens espera en descobrir la lleugeresa?