Agnès Gayà Grimalt va parlar, a les XII Jornades d’Estudis Locals de Manacor, de les monedes conservades al Museu d’Història de Manacor. L’interès per aquesta col·lecció sorgí fent el Màster de Patrimoni, on es va fixar en aquesta col·lecció de monedes. A Mallorca arriben de manera clara en l’època romana, i les primeres monedes del Museu són, efectivament, romanes. El conjunt està conformat per uns quants centenars de monedes que procedeixen dels territoris de la monarquia hispànica, França, Dinamarca, Anglaterra, Portugal, i la Xina. El conjunt de monedes té una procedència desconeguda, però una hipòtesi molt probable és que provenen de la col·lecció de mossèn Joan Aguiló. Una catalogació feta per Teresa Marot va permetre fer la fitxa general de la base de dades del Museu d’Història de Manacor.
Es va fer un inventari de 239 monedes. De l’època de Ferran VII, tenim 19 monedes, del 1808 fins al 1830, període que ens remet a la Guerra del Francès del 1808 -1814. Els canvis de règim es reflecteixen en la informació que aporten les monedes es poden detectar diferents tallers (Barcelona, Palma, Madrid) en la seva fabricació. També diferents tipus de monedes (quartos catalans diners mallorquins…), i en darrer terme, diferents espais monetaris: Catalunya, Balears i Castella. Els materials usats són bronze i plata.
Producte d’aquesta època de crisi és el Salus Populi, moneda encunyada a Palma per fer front a la crisi produïda per l’epidèmia de pesta de 1821, una moneda de necessitat. “SALUS POPULI SUPREMA LEX ESTO” és el lema, en una al·lusió clara a la situació extrema provocada per l’epidèmia. Aquesta moneda és una de les més importants de la Mallorca contemporània, vestigi d’una època d’inestabilitat molt profunda.
Del regnat d’Isabel II, un regnat més estable, es conserven 23 monedes que van de 1837 al 1868: reals, escuts i maravedís, És clar l’intent de reforma del sistema monetari. Una de les monedes conservades és falsa, en aquell temps ja hi havia monedes falses. I també s’hi pot trobar una moneda commemorativa del temps d’Isabel II.
En un moment caòtic, el 1870, es pretén fer una reforma monetària. D’aquest període (entre 1868 i 1874, on hi ha un Govern provisional, el regnat d’Amadeu de Savoia i la Primera República) es conserven monedes amb materials com el coure (material de baixa qualitat) i en molt mal estat de conservació. No es culmina la reforma fins al regnat d’Alfons XII, quan es retorna al bronze com a material de fabricació, i és el moment en el qual es van encunyar les primeres pessetes d’or. Durant el regnat d’Alfons XIII, nascut el 1886, és molt important la creació el 1893 de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre. Això significa centralitzar la producció a Madrid.
El Museu compta amb 53 monedes del 1875 al 1877. I no es torna a tenir cap moneda, al museu, fins al 1937; s’apunta la teoria que mossèn Aguiló les usava per comprar i no les guardava. Però també se’n tenen de posteriors, i pot ser que arribessin al museu una vegada inaugurat. De la segona república hi ha una moneda, de 1937, de llautó.
Després s’hi poden trobar monedes d’època franquista, Franco lleva totes les de la II República. És el 1940 quan es troben les primeres monedes de circulació del nou règim. Hi ha una nova reforma monetària als anys 60, i aquestes mesures perduraran fins a l’arribada de l’euro. Les mides de la moneda dedicada a Joan Carles I coincideixen amb les de l’època franquista.
El fons del Museu de Manacor és divers i amb gran quantitat de peces. S’hi poden trobar etapes més completes que altres. No deixa de ser una col·lecció amb una història peculiar, amb peces potencialment musealitzables, especialment la de Salus Populi.
I ens podem fer la pregunta: quin és el moment que un element tan propi de la vida quotidiana com una moneda passa a tenir un valor patrimonial?
