La mundialització del procés cultural: algunes reflexions

*imatge de l’artista Jim’ll Paint It.

Marina Velasco Puigròs

És especialment durant les festivitats, quan sorgeixen de forma més habitual les reflexions envers la mundialització –que no globalització ni internacionalització– de la cultura. Fins ara, el debat sobre les relacions entre cultura i mundialització s’ha trobat marcat per dues posicions extremes: qui sosté que l’efecte principal és la constitució d’una cultura global, única, homogènia i estandarditzada que posa fi a la diversitat cultural del planeta i qui, contràriament, creu que és la gran oportunitat per eliminar les barreres que separen diferents cultures, superar els localismes, eliminar els prejudicis, alliberar les cultures locals, nacionals, ètniques i regionals dels lligams territorials i apuntar a la creació d’una cultura universal que posa a tothom a tot arreu.
Ara bé, l’oscil·lació entre els diferents corrents teòrics és gairebé inevitable per la gran majoria de les persones que ens dedicam a la gestió cultural. I és en aquesta tessitura on experiment els grans debats interns que fluctuen entre les visions més optimistes i, especialment quan focalitz amb “la nostra cultura”, perspectives més pessimistes; segurament perquè pateix alhora els processos de la mundialització i les lògiques de supressió de la diversitat per part de la denominada cultura nacional.
Generalment, el que tenc clar és que la dinàmica d’aquest procés no és tan unidireccional, irreversible ni esquemàtic com se sustenten en els extrems. Per això, enumeraré algunes reflexions breus amb l’objectiu de convidar a la cavil·lació:
– El concepte cultura promogut pels estats-nacions i el Romanticisme s’ha d’entendre com obsolet. Cap cultura és completa i autèntica per ella mateixa.
– La cultura es troba en un flux constant en resposta a canvis en l’ambient, mitjançant la interacció amb cultures veïnes i per les seves pròpies dinàmiques internes. Està farcida de contradiccions i canvis, elements que l’enriqueixen.
– La mundialització implica una transformació de les modalitats culturals locals existents pel contacte amb altres cultures diferents; especialment la nord-americana. En cap cas implica l’aniquilació de matrius culturals –no actua com el procés d’imperialisme cultural–, sinó que al contrari: les primeres conviuen i es nodreixen de les segones. La mundialització de la cultura es revela per mitjà del quotidià.
– Ha sorgit una nova memòria col·lectiva: la cultura internacional-popular. Objectes i marques que conformen la nostra memòria –McDonald’s, Coca-Cola, Zara, Reebok, etc.– i personatges –actors i actrius de l’Star System mundial, Mickey Mouse, etc.– no només poblen i localitzen espais abstractes, sinó que fan el món intel·ligible i generen sensacions de familiaritat. La memòria nacional és a la vida dels estats nacionals el que la memòria internacional-popular és al nou món mundialista.
– No es tracta que mimetitzem una sola cultura com a resultat del contacte entre cultures, es tracta que les noves formes d’interacció global produeixin nous sentits, hàbits i horitzons de comprensió.
– Existeixen identitats múltiples i compartides que no necessàriament són excloents ni s’amenacen les unes a les altres. Puc ser mallorquina, amant de les rondalles i dels clàssics en llengua italiana, emocionar-me amb la Balanguera i el jazz i, alhora, ser part activa de la memòria mundial-popular.
– Les monoidentitats han estat superades per l’emergència de multiculturalitats que desborden l’ètnic i el nacional. No podem seguir parlant de cultures homogènies perfectament distingibles i coherents lligades a un territori únic i tancat. De fet, això és així des de l’aparició de l’Homo sapiens.
Fins i tot, tal vegada la percepció de la mundialització cultural és molt més forta que l’homogeneïtzació real. En tot cas, m’agrada pensar en una diversitat interconnectada com a alternativa a la distopia d’un món uniforme.