El vent va fer prendre més del compte qualque fogueró i una al·lota hagué de ser atesa per un cop al cap. La volta a peu després de l’encesa a la rectoria va ser, com sempre, intensa i resumidora de la gent que viu amb més devoció la festa.
Acabades les completes, els dimonis sortien també del seu cau de la rectoria, on semblaven teixir una conxorxa inversemblant de bonhomia i maldat. El fogueró prengué com caramutxa i la flama, enduita pel vent, s’enfilà amunt i trencà també cap als costats. Va ser una constant arreu. Mentre tot Manacor torrava, els dimonis encetaven, incansables, la volta del vespre.
El vent va provocar diversos incidents. Al fogueró de Crist Rei, una post que s’havia col·locat a un primer pis per protegir unes vidrieres de la calentor del foc va cedir i va caure damunt quatre al·lotes, que varen haver de ser ateses. Una d’elles va ser traslladada en ambulància a l’Hospital, per un cop al cap.
A la renovellada plaça de Santa Catalina els dimonis hi feien el ressopó. Després d’una espera prudencial, la comitiva prengué les avingudes per amunt, sense aturada al Porrón, que ja estava tancat, ni tampoc a cap altre local. Quedava passar pel fogueró del Dimonió en Pèl, tercer classificat, al carrer de Sant Rafel.
D’allà s’encaminaren cap a la recta final. Qui ha arribat a dalt de les avingudes, ha superat el mur santantonier, la vessa i el cansament. Li queden per viure, encara, les darreres coces de la festa, les que converteixen el sant i la festa en els més gloriosos de Mallorca, o del món, que ve a ser el mateix.
Perduda l’aturada de Sa Volta, els dimonis arribaren al molí dels Tastavins. Cançó, glosa, música, xaranga i bon ambient per ajudar a cloure un altre dia màgic. Per descansar la mà exhausta de Marc Machado, Magdalena Pérez, la primera dona dimoni de la història de Manacor, retrocedia dues dècades en el temps i tornava a agafar el bombo amb una alegria que no li cabia dins la boca ni dins el pit.
Acabades les cançons, les danses i les esperes, restava ja només l’estació final de la plaça de la Concòrdia, on el divendres abans semblava haver-se assajat precisament aquesta manera de ser poble i de fer país.
Després del darrer ball a la plaça, en quedava encara un altre dins la mítica portassa de cals Pasturetes, on els mítics panets de trempó i la xocolata amb coca de quarto esperaven els darrers santantoniers, els més valents, els més soferts, els més devots.
La porta es tanca fins l’any que ve, si ho volen els déus
Com sempre els darrers anys, la volta del dia de la festa va ser tan entendridora com silent i pausada. Els càntics mantenien un fil de veu després de la intensa revetla de la nit passada. Es repetiren escenes de cada any, cotxeries i façanes. A la fi, al límit de les forces físiques i mentals, però encara amb l’ànim de cantar, per més que fos d’esma, els santantoniers acomiadaren la festa a sa Bassa amarats d’una il·luminació tan tènue com les forces que els quedaven.Si ho volen els déus, l’any que ve més i millor.
