Skip to content

“La nostra és la millor taula de diàleg que hem tingut mai”

Miriam Iscla (Pineda de Mar,1966) és actriu de teatre i televisió i també de doblatge. Antiga membre de les T de Teatre, l’any 2008 deixa la companyia per a dedicar-se a projectes actorals com a freelance. Ara, arriba al Teatre de Manacor amb l’espectacle Alguns dies d’ahir, text de Jordi Casanoves que reflexiona sobre la història recent del procés i els fets de l’octubre de 2017.

Francesc Cuéllar, Míriam Iscla, Abel Folk i Marta Ossó son l’equip interpretatiu d’Alguns dies d’ahir.

Fotos: David Ruano

Alguns dies d’ahir s’endinsa dins dels fets que envolten el procés. És una comèdia, una tragèdia o té un poc de cada?
Jo penso que és una revisita d’uns fets històrics, a més molt recents. Inevitablement hi ha una identificació del públic, almenys a Catalunya, perquè són fets que són fets que tenim molt enganxats a la pell. Es fa tot un repàs i des del punt de vista d’una família, d’allò que passava a les cases, i això fa que hi hagi un reconeixement de les persones, una mena de catarsi. En un moment tothom va pensar si això era possible o no ho era i vam passar per molts camins: des de la creença a l’ estupefació. Evidentment això, de vegades fa mal o fa riure, depèn del grau de superació de cadascú [riu]. Hi ha rialles però també produeix sentiments encontrats, és un repàs tan directe, sense filtres… I hi ha vegades que fa riure.

És una família i a través dels seus membres teixiu tot un espectre polític, amb diferents personalitats i caràcters.
Són quatre personatges i cadascun té un punt de vista polític i emocional diferent. És curiós perquè no t’identifiques amb un sinó que vas saltant de l’un a l’altre. És molt interessant perquè fem una mica de memòria. El que és bonic i la fa especial és que siguin quatre personatges d’una mateixa família i tot passi al voltant d’una taula. De vegades ho dic: crec que la nostra és la millor taula de diàleg que hem tingut mai perquè l’escena és una taula durant el mateix dia o l’endemà de dies molt importants en la nostra història recent. La funció no té un punt de vista en què defensi això o allò simplement exposa. Aquesta família té aquesta situació de diferents punts de vista polítics, en moments molt polaritzats, però en cap moment la família es trenca sinó que hi ha una cosa paral·lela. Com és cadascú i les situacions dramàtiques que cadascú té. Hi ha una relació humana i després una relació de pensaments. És molt bonic perquè transites per una família molt de veritat.

Com són aquests personatges? Hi ha arquetips?
El pare, el Jaume és una persona que té una impremta, és un petit empresari i la seva posició política és de l’ANC. La Rosa és independentista i té una seva posició personal complicada: és una dona que és professora i a causa d’una situació traumàtica va deixar de treballar i fa sis anys que va entrar en depressió. En aquest moment se’n surt, però la seva situació emocional vers en Jaume és complicada, estan en un moment fràgil de la parella. El fill seria un jove no molt involucrat en res en un principi, però que es podria dir que acaba sent de la CUP. Passa de ser un incrèdul a involucrar-se molt i fer-ne bandera i la filla és una noia de Comuns. La filla està en una situació en què marxa de casa perquè ha trobat un pis amb la seva parella.

Per quins moments clau transitau?
La funció comença el 17 d’agost quan hi va haver l’atemptat a Barcelona. Després passem al 20 de setembre, quan la policia va entrar a la Conselleria d’Economia i a la seu de la CUP. També hi ha l’endemà de l’1 d’octubre, després del referèndum i amb tot el que va implicar quant a violència policial. Després hi ha el mateix dia de la proclamació fallida de la independència. Finalment fem un salt temporal i en l’última escena ens trasllada al judici al cap de dos anys i els aldarulls de plaça Urquinaona. Crec que és una repassada de moments clau que ens serveix per veure com la gent va evolucionant, tan en el sentit polític com en el sentit de relacions humanes i familiars. És una funció molt bonica, molt plaent, petita i acurada i de crear vincles entre els personatges i alhora és interessant de fer perquè no acostumem a revisar la història tan ràpidament.

Com feu aquestes transicions?
Són cinc escenes i les transicions entre les escenes estan recolzades per àudios reals que et situen en cada moment. Per exemple, a l’inici podem sentir a Trapero dient que ja han aconseguit abatre l’últim dels terroristes.

Hi ha alguna reflexió final que feu en aquesta taula de diàleg familiar que pugui servir per traslladar a la realitat?
No hi ha una resolució perquè és més aviat una exposició. Hi ha un moment de l’obra en què es parla dels menairons, uns petits follets que viuen al bosc. Si crides als menairons els has de manar fer alguna cosa perquè si no es giraran en contra teu. I crec que hi ha aquesta expectació frustrada: tantes històries passades i tantes preguntes que ens hem de seguir fent, en qualsevol àmbit però en aquest cas és en el polític. Ens hem de revisitar i hem d’aprendre de tot allò que hem fet per poder canviar el curs de la història.

Creus que hi ha una desinflada general quant al procés?
Hi ha de tot. Gent que encara hi creu i és absolutament respectable i d’altra que està desencantada i això és inevitable. Cadascú se’n va a casa seva amb el que li passi però sigui com sigui, la funció agrada molt. Hi ha gent que, tot i no tenir-ho paït, es posa dempeus quan acaba la funció.

Com va ser el procés creatiu?
Va ser molt maco perquè la vam muntar l’any 2020 i ja feia tres anys de tot això. Va ser un moment de resituar-nos constantment i de recuperar la memòria pròpia. Va ser d’una intensitat molt gran, se’ns barrejaven dies, llocs i fets… Va ser un debat molt interessant entre nosaltres. I amb l’equip va ser i és encara un procés molt bonic perquè hem fet família de veritat. S’ha aconseguit fer una feina de personatge increïble amb el director, Ferran Utzet.

Vols afegir res més?
Que és una oportunitat per revisitar una història molt recent, per pensar i reflexionar i això és una cosa que no acostuma a passar gaire aquí. A Anglaterra es pot fer The Crown amb la reina viva, però aquí no ho fem: és com si necessitéssim més temps. I també vull dir que estic molt contenta de tornar al Teatre Principal de Palma. A Manacor tinc el plaer de venir molt sovint i n’estic molt feliç, però a Palma feia molt que no hi actuava. Tinc un vincle molt gran amb Mallorca i retornar ara amb un doblet als escenaris d’allà em fa especial il·lusió.

 

Back To Top
Search