skip to Main Content

La pesta de 1820, el Mal de la rosa i l’evidència científica

Antoni Puig

Ara fa dos-cents anys, la nostra comarca vivia immersa en la lluita contra una epidèmia. Tal vegada és mal de fer pensar en la medicina de fa dos segles i reconèixer l’èxit de les mesures adoptades. De fet, la medicina de principis del segle XIX a Mallorca va tenir dificultats en identificar la malaltia que causava tantes morts a Son Servera, Artà i Capdepera, però les mesures adoptades – i la posterior identificació del brot de pesta negra- van fer possible que la situació dramàtica que van viure aquests pobles no es traslladàs a la resta de l’illa.
Malgrat la desgràcia que significà, per exemple, la pèrdua de més de la meitat de la població de Son Servera no hi ha dubte que l’adopció de mesures com el confinament estricte de les àrees afectades i la separació de les persones sanes de les infectades va impedir una desgràcia més gran. Varen ser mesures – com ho va ser el diagnòstic- a les quals es va arribar gràcies a la recerca sobre les dades objectives i la seva anàlisi, gràcies, en definitiva, a la ciència. No obstant això, no va ser l’única reacció i, sobretot al principi de l’epidèmia, van circular molts rumors i hipòtesis sobre la natura de la malaltia. Malauradament, no ha estat l’única situació durant la història recent de la nostra espècie en què l’estudi de solucions basades en l’evidència ha tingut dificultats per imposar-se. Fins i tot avui, amb la quantitat més grossa d’informació que qualsevol generació humana ha tingut a l’abast, tendim a creure allò que volem creure encara que no sigui el que es correspon amb les dades disponibles. La història, tanmateix, ens dona exemples d’aquesta reacció humana i del que realment hem de fer si volem sobreviure…
Un d’aquests exemples és el de la malaltia anomenada pel·lagra, «Mal de la rosa» o «malaltia de Casal», pel metge gironí Gaspar Casal. Va ser a final del segle XVIII quan un altre metge, l’italià Francesco Frapolli, va suggerir la denominació que avui té aquesta malaltia derivada d’una carència alimentària i que té, entre d’altres, símptomes dermatològics. Un dels darrers episodis d’importància relacionats amb aquesta malaltia afectà, ara fa un poc més d’un segle, el sud dels EUA. Allà, precisament, va ser descoberta la seva relació amb una dieta pobra i basada en el blat de les Índies. El descobridor va ser el Dr. Joseph Goldberger, un metge de Nova York qui el 1914 va passar 4 mesos fent un treball de camp que va concloure assenyalant la falta de vitamina B3 com la causa de la malaltia i proposant un tractament a base de llevat de cervesa que va demostrar la seva eficàcia. La cara fosca d’aquesta història és que l’aplicació del tractament i les recomanacions preventives van arribar molt tard a la població del sud i en gran manera aquest retard va ser causat pels perjudicis que aquella mateixa població tenia envers la ciència i els metges del nord. Durant dècades, la causa de la pel·lagra, establerta mitjançant l’observació i l’anàlisi científica de les dades, va ser ignorada perquè era més fàcil creure que els prejudicis de la gent del nord eren els únics responsables de les conclusions del Dr. Goldberger. Mentrestant, moltes persones ho van pagar amb la vida…
Si traslladam aquesta història al present, pareix molt fàcil concloure que la nostra posició sobre les mesures preventives contra les malalties o els seus remeis (vaccins o tractaments) han de ser basades en l’evidència i no en els perjudicis, d’acord, però no hem de caure en la crítica fàcil i hem d’anar més enllà. Efectivament, és molt fàcil veure els ciutadans del sud dels EUA de principi de segle XX com uns obtusos que no volien rendir-se a l’evidència que la seva malaltia era causada per les seves accions, però avui, el 2021, tots, i dic tots, estam fent el mateix: el canvi climàtic és fruit el nostre estil de vida depredador de recursos i tota l’evidència científica ho mostra, però nosaltres, pot ser per vergonya, pot ser per comoditat, no ho volem veure. Hem millorat gaire?

Back To Top
Search