skip to Main Content

La professió de viure

*Foto: Lucas Ottone
L’altre dia (fa unes setmanes), quan feia pocs dies de la meva arribada a una casa d’avinguda Icària de Barcelona, vaig tenir una conversa interessant amb la propietària, que, en aquell moment, coneixia poc. Aquell capvespre érem a la cuina, i ja era de nit, i vaig notar com subtilment cercava algú amb qui compartir les seves preocupacions. Jo, que en aquell moment no tenia res concret per fer, vaig decidir quedar-me, allargant la meva estada en aquella allargada cuina que donava a un gran jardí -un jardí molt gran per tractar-se d’un baix-. I és que d’ençà que vaig arribar, vaig pensar que es notava que aquella casa havia estat comprada quan “no valia res” en comparació a ara, perquè no molta gent de classe mitjana avui té aquest tipus de jardí a una gran ciutat. Allò em va fer rumiar sobre la imprevisibilitat del temps, que pot augmentar o rebaixar, com si es tractés d’un capritx, el valor de les coses.
Na Lola, de 59 anys, però que es defineix ja com “una seixantera”, mostrava una gran virtut: saber gaudir de la seva vida rutinària i social, com a bona balladora de salsa. I una possible mancança -als meus ulls, no com a tret despectiu sinó més bé com una realitat emocional per a la qual no havia trobat solució-: la culpabilitat que sentia com a mare, fruit d’errors en el seu matrimoni, ja finalitzat, separació del qual havia estat com deia ella “una guerra”.
Tot això jo no ho sabia, naturalment, fins que va arribar aquell capvespre, on m’ho va contar tot. I va començar amb una simple conversa sobre els seus fills, la vida, i el pas del temps… però més que sorprendre’m el seu passat, que malauradament vaig veure com un cas típic, em va sorprendre més la seva visió de les possibilitats dels seus fills, dos joves de 21 i 26 anys, el més gran dels quals es trobava a Suïssa cercant-se la vida i trobant-se a ell mateix, sense agafar-li el telèfon.
Mentre parlàvem, vaig entendre que malgrat tenir una rutina plena de diversions, estava molt preocupada pel fet que cap dels dos dels seus fills tengués un lloc estable de feina. Era com si, per un instant, la feina signifiqués moltes més coses de les que aparentment podrien significar. El petit: cambrer i aficionat a les sabates d’edició limitada, que en comprava i venia juntament amb un altre amic, amb grans aspiracions, però dificultats presents per tirar endavant el que li semblava la idea de la seva vida; el segon, que havia estat sempre l’exemple de fill perfecte, rebel·lant-se contra totes les etiquetes que li havien caigut a damunt com una poalada d’aigua d’ençà que tenia memòria de la seva existència, ben enfora de sa mare i amb poques ganes de parlar-hi.
Quan em xerrava d’ells, jo sincerament veia una gran força, tots dos ho estaven fent bé, una altra cosa era que a ella no li agradés la seva forma de fer-ho. Era com si no fos mai suficient. El que semblava preocupació, en realitat, era exigència, i em va fer reflexionar sobre en quantes ocasions posam els nostres dubtes en altres perquè, al fons, pensam que podem fer-ho millor que ells, tractant-los amb condescendència. Tot plegat, em va fer pensar i dir el que després em quedaria clavat per al futur, quasi com si m’ho hagués dit també a mi una altra persona: “Si el que vols és fer un bé als teus fills, creu en ells. Creu en ells com si fossin capaços de moure muntanyes… Perquè la vertadera professió és la de viure, i si se senten capaços d’això, se sentiran capaços de totes les altres coses”.
Back To Top
Search