Cristina Plazas (Madrid, 1969) és un rostre que coneix el gran públic per la seva aparició en sèries com Vis a Vis, Estoy Vivo o El Nudo. Compta amb una llarga trajectòria teatral i dissabte arriba a Manacor amb Paraíso perdido. Una adaptació de l’immens poema bíblic que l’autor anglès John Milton va escriure en el segle XVII.
L’autor John Milton sembla captivat pel personatge de Satanàs, a qui tu interpretes. Com t’has posat dins la pell d’un personatge tan immens?
Quan el director Andrés Lima m’ho va proposar vaig pensar que estava boig. Com havia de fer jo de Satanàs? Però el diable de Paraíso Perdido no és el que tots tenim al cap. Ell qüestiona el poder de Déu. Qüestiona que tot estigui escrit, qüestiona a Déu quan s’adona que ell du la rebel·lia a dins i necessita actuar en conseqüència. El que diu aquest diable en certs moments s’assembla a un monòleg d’Ibsen o de Tennessee. I és curiós aquest joc.
Aquest diable qüestiona el poder, la moral política i moltes coses que formen part de la nostra realitat…
Crec que els espectadors hi empatitzen molt. Ell demana a Déu per què són un delicte la curiositat o la voluntat de saber i d’aprendre dels humans. Hi apareixen Adam i Eva, feliços al paradís. Són suposadament lliures, però no poden acostar-se a l’arbre de la ciència. Tothom coneix els personatges i els mites de la bíblia. Déu, el dimoni, Eva, Adam, la culpa, el pecat… És realment màgic l’efecte que té tot aquest còctel.
Paraíso Perdido reinterpreta el paper de les dones en l’antiguitat?
Absolutament. El que veiem a partir dels actes d’Eva és que segurament Adam per si sol mai no s’hagués atrevit a creuar la línia que havia marcat Déu. Hi ha un moment molt màgic que és l’expulsió del paradís. Eva s’encara amb Déu i li diu que continuarà perseguint el coneixement, que no callarà i que no es conformarà amb la submissió.
Què hi ha de Satanàs en cadascú de nosaltres? A quina part de tu t’has aferrat per a poder bastir el personatge?
La rebel·lió i l’ànsia d’entendre el món que representa el diable és en cadascú de nosaltres. Però és un personatge turmentat. Pateix molt. Va tenir una infantesa feliç. El va crear Déu i després d’una època feliç, el va desterrar a l’infern. Va renegar d’ell i és Déu qui acaba guanyant la batalla. El sistema de poder a vegades és tant potent que la rebel·lió és tan inevitable com infructuosa. Perquè l’equilibri de forces és el que és. Satanàs cau i es torna a aixecar per defensar allò que creu. Aquesta és la lliçó que en podem aprendre.
Els crítics i els experts en literatura anglesa han definit el vostre Paraíso Perdido com un homenatge a la bellesa de les paraules de l’autor John Milton. Hi ha cap frase del text que t’hagis guardat per la seva potència?
N’hi ha moltíssimes, durant una discussió li dic a Déu ‘sempre seré aquí preparat per a rebel·lar-me’ o ‘és millor regnar a l’infern que servir al cel’. També record una altra frase. ‘Allò que imagino en la meva ment, el seu propi lloc habita’, en el sentit que cadascú pot viure el seu propi cel o infern. La veritat és que el llenguatge que utilitzem és molt poètic, no són paraules planeres, però les escenes parlen per si soles i tot s’entén perfectament.
L’altra gran protagonista de Paríso Perdido és Pere Arquillué. Com ha estat treballar amb aquest déu?
És la tercera vegada que treballem junts. És un grandíssim actor i ens donem la confiança que necessitem a l’escenari a l’hora de preparar textos i escenes tan complicats com els de Paraíso perdido. És un gust treballar amb ell i amb Lucía Juárez, Rubén de Eguía, Elena Tarrats i Laura Font, que són la resta de l’equip. El déu que interpreta Pere Arquillué no és com el que ens podem imaginar. És una mena de Jorge Luís Borges. Un home gran però burleta. Li agrada discutir i emprenyar. És com un pare que s’enfronta a un fill a l’estil del ‘rebel sense causa’ i té moments esplèndids.
Amb el director Andrés Lima sí que és la primera vegada que treballau junts…
Sí, fa 16 anys vam estar a punt de fer un projecte però llavors vaig decidir ser mare de la meva filla i no va poder ser. Ens hem anat retrobant, però l’oportunitat no ha sortit fins ara. Ell és un dels grans directors que existeixen avui dia. Ofereix passió i entrega. Ho dóna tot, és intensíssim. Vola i deixa volar. I la seva manera de treballar deixa petjada dalt de l’escenari.
Com a actriu, et queda pendent algun registre o personatge?
En el nostre ofici, encara que passin els anys sempre hi ha coses que no has fet. Jo sóc molt teatrera. És cert que faig cine i sèries. I és cert que en aquests camps es guanyen més diners que en el teatre. Però professionalment el teatre em posa al lloc que em fa notar si he evolucionat o no com a actriu. És la meva manera de fer-me un test. De posar en pràctica tot el que he après i les diferents maneres d’encarar un projecte i un personatge. És el teatre el que realment em posa a prova com a actriu. I aquest repte, en què has de defensar una funció rere una altra, és realment motivador.
I et veurem aviat en algun projecte teatral, una pel.lícula o una nova sèrie?
Sí, he començat a treballar en un personatge molt diferent del de Satanàs. És una història basada en un fet real. Un episodi que va envoltar el camp de concentració nazi de Theresienstadt. L’autor Juan Mayorga ha recreat un episodi que impacta per la seva cruesa i per la facilitat amb la qual ens poden enganyar. En la II Guerra Mundial un delegat de la creu roja va visitar aquest camp de concentració. Allà li van fer creure que aquell lloc era una residència feliç de famílies jueves. S’ho va empassar i va escriure un informe favorable. I el fet d’haver escrit l’informe, el va trasbalsar tota la vida. Esper poder tornar aviat a Manacor amb aquest muntatge.
