Manacor va ser, gràcies a l’impuls d’històrics militants com Andreu Pasqual, Joan Rosselló, Miquel Sunyer o Jaume Santandreu, un dels llocs pioners a reivindicar la memòria de les persones assassinades l’any 1936. D’aleshores ençà, les passes que s’han fet, assolides principalment arran de la pressió de la societat civil, organitzada i pacient, perseverant i insubornable, han estat constants i creixents. S’han esbucat els monuments feixistes a Manacor, s’han retirat els noms dels carrers dedicats al feixisme i a qui n’ha fet bandera o motiu de vida o de mort, s’ha instal·lat a Son Coletes el mural dissenyat per Jaume Ramis i elaborat i reivindicat per Andreu Pasqual Frau i per tothom qui creu en la necessitat de recordar aquells dies horribles de la nostra història per reparar la memòria de la gent que hi morí assassinada, que hi perdé la llibertat o, simplement l’alegria il·lusionada de viure.
La prioritat va ser sempre recuperar la memòria i el repòs digne per a aquella gent forçada a desaparèixer d’aquest món ara fa poc més de vuitanta anys pel fet (gens anecdòtic) de defensar unes idees. Després, però ha arribat l’hora de rescabalar el seu sacrifici. La llàgrima, digníssima, hi ha de ser. Però també el deure moral de restituir aquell estat de dret encara avui impunement derrocat. S’han acabat les esperes. La república espanyola del 1931, amb totes les seves mancances, va suposar un qüestionament de les classes privilegiades i una voluntat fèrria de fer arribar la cultura i el coneixement a les classes més desfavorides.
Els desafiaments del segle XXI són, n’estam convençuts, molt diferents. L’alfabetització de la població és un fet consolidat des de fa dècades. Ara bé, alguna cosa falla en la transmissió del saber, algun mecanisme trontolla a l’hora de forjar ments crítiques i lliures. El poder continua al servei del privilegi i manipula la informació, enarborant la bandera de la llibertat i la democràcia. La sobreinformació, la multiplataforma, la xarxa, la mentida i la postveritat han generat un nou analfabetisme encara més perillós. Caldrà, per tant, que la república del segle XXI esdevengui el país de la persona, el de l’ànima, el del coneixement i el del discerniment. Només així es podrà esbucar la torre dels privilegis. Posem-nos-hi, que se’ns ha girat feina.
